El Lazarillo de Tormes

EL LAZARILLO DE TORMES

(al Teatre Condal)

El gran Fernando Fernán Gómez va fer una adaptació teatral d'una novel·la picaresca espanyola anònima, escrita en primera persona i estil epistolar: El Lazarillo de Tormes, editada el 1554. Anys després, en fa més o menys vint-i-cinc anys, un gran actor la va portar al escenari en forma de monòleg i amb un estil molt personal, fent veus i moviments curiosos que li van marcar un estil propi, però fet amb gran rigor. Mica en mica, aquest actor, que a la vegada es dirigeix, ha anat agafant uns tics d'histrionisme exagerat que de vegades el porten a excessos. A Rafael Álvarez "El Brujo", avui li ha passat això: el personatge ha passat per damunt de l'actor i el resultat no ha estat pas bo.

A més penso que avui aquest home no estava fi, i em refereixo físicament. Se l'entenia molt malament, com si tingués algun problema de pronunciació, i no vull dir que no arribés al fons de la platea del Condal, doncs anava amb micròfon i jo seia a la part central de la fila 1; la persona que m'acompanyava te la oïda molt fina i m'ha dit que li ha passat el mateix.

Aquest actor ja ens te acostumats a trencar el ritme de l'obra per afegir-hi parts, moltes vegades crítiques al poder, o acudits com el seu famós hoy hay nivel. Avui, en un moment ha confessat que porta tants monòlegs diferents a la vegada, que de vegades es perd. Ignoro si ho ha dit per fer una de les seves bromes o perquè realment li ha passat, però us puc assegurar que s'ha estat quasi 10 minuts explicant una història que jo li vaig sentir aquest estiu passat al Festival de Mèrida en una obra que res tenia a veure amb el Lazarillo.

Aquest Lazarillo ja l'havia vist fa molts anys, i avui m'ha costat de reconèixer, i em sap greu per l'obra i per l'actor, del que he estat sempre un admirador, amb peces que m'han satisfet molt i altres no tant, però que sempre he tingut en estima. Per acabar, em sembla que avui el públic li ha fet una mala jugada, doncs ha respost d'entrada a les seves exageracions amb riallades desmesurades i aplaudiments post gag; jo tenia al costat un senyor que no ha parat de riure cridant com un orat i picant de mans com un possés, i de vegades els actors reben aquest missatge com un permís per actuar posant-hi més pa que peix. No ha estat la meva millor nit amb El Brujo, llàstima.

El Testigo

EL TESTIGO

(al Teatre Joventut de l'Hospitalet)

Fernando Quiñones, escriptor i poeta andalús, nascut a Chiclana de la Frontera, però criat per la seva àvia a Càdis, és l'autor de l'obra El Testigo. Rafael Álvarez, actor també andalús nascut a Lucena (Còrdova) però criat a Torredonjimeno (Jaèn), és l'adapatador de l'obra esmentada, portada a escena com a monòleg que ell mateix interpreta en el més pur estil que el caracteritza: el de El Brujo.

En una escenografia molt oberta plena de taules i cadires —estem en una taverna, possiblement un tablao flamenco— un home de mitjana edat fa un homenatge a un col·lega seu, el cantaor Miguel Pantalón, famós en la seva època. Famós per la seva veu i la manera molt personal d'interpretar els diferents pals del cante jondo, però a mida que avança el monòleg descobrirem que també ho era per el seu mal caràcter, la seva intemperància, perquè tenia mucha mala leche i fins i tot mal vino. L'autor, molt hàbilment fa que el monologuista al principi ens mostri la cara amable del cantant, i a mida que avança la explicació, amb l'ajut d'unes quantes ampolles de fino, vagin sortint les coses. In vino veritas.

S'ha de dir que El Brujo fa una gran interpretació, naturalment al seu estil, però penso que avui ha comés dos errors, al menys per a mi que sóc un seguidor de la seva carrera. Primer: ha potinejat un text que penso que és magnífic, i ho ha fet incloent els seus coneguts —i aplaudits— afegitons. Avui no ha dit hay nivel, però s'ha posat una mica en política, amb el rei d'Espanya i altres vel·leïtats al marge de l'obra. Per explicar el segon error haig de fer un petit incís. El Teatre Joventut de l'Hospitalet funciona una mica com un teatre de barri o de poble, on els veïns el fi de setmana hi van a veure "la funció". Jo he sentit el següent comentari a la butaca del meu costat: a ver que nos echan hoy. No m'agradaria que aquest comentari quedés com a despectiu; considero important que la gent vagi al teatre per la motivació que sigui, perquè avui fan funció o per veure una obra determinada. Doncs avui a la primera fila hi havia una senyora que només que l'actor mogués una cella ja reia amb crits i xiscles i El Brujo ha comés l'error de donar-li peixet.

Al marge d'això, em refermo que el text de Quiñones és molt bo i que Rafael Álvarez és molt bon actor que coneix sobradament l'ofici i modulant la veu és un monstre capaç d'aconseguir més registres dels que es poden contar. El vestuari, un trajo d'americana creuada amb un mocador vermell a la butxaca i unes sabates impossibles, molt bé i la il·luminació molt bona a base de bombetes "cutres" de tablao de la perifèria, aquells que en realitat eren cases de putes.

Mitja entrada llarga al Joventut i forts aplaudiments d'un públic entregat.

Cómico

CÓMICO

(al Teatre Joventut de l'Hospitalet)

Jo em confesso admirador de El Brujo, aquest còmic que es fa dir Rafael Álvarez, o és a l’inrevés? Porto vistos uns quants muntatges d’ell i encara no m’ha defraudat mai; n’he vist de molt bons i algun que no ho ha sigut tan, però sempre he sortit satisfet i amb les piles carregades després d’haver rigut força i —més important— somrigut molt.

L’espectacle que ha fet avui al Teatre Joventut de l’Hospitalet es titula Cómico, i porta aquest nom perquè fa, segons ell, un repàs a una pila d’anys de professió, però en realitat el que fa damunt l’escenari és el que li surt de... el que li surt amb més facilitat, que és anar amunt i avall al llarg de la seva vida i parlar de la seva infància, autèntica o falsa, i dels seus amics de la faràndula, com Pepe Rubianes, o dels polítics actuals, o dels místics del Segle d’Or espanyol, sense oblidar al seu estimat Quevedo al que dedica dos apunts: Gracias y desgracias del ojo del culo, i aquell sonet d’amor que acaba amb el famós vers polvo seràs, más polvo enamorado.

Tot aquest aiguabarreig —i ho qualifico així amb admiració— interpretat a  la seva manera. El Brujo és un actor que domina la expressió corporal i especialment la facial; les seves cares són impagables i si l’heu d’anar a veure us recomano la fila 1 per no perdre’s detall. Com a director del seus espectacles s’ha de dir que domina el tempo perquè la funció mai decaigui. Ha arribat a un punt en que certs moviments, les seves coreografies, ja porten un segell brujo que les fa recognoscibles, així com algunes frases que mai poden faltar, com la seva preferida per referir-se a que el públic del dia és molt culte: hoy hay nivel.

Cómico possiblement no sigui el seu millor espectacle, però no ens ha defraudat. La posada en escena sòbria: res, i el vestuari pantalons de xandall i frac negres que, ell ho sap, contrasten amb la seva magnífica i arrissada cabellera blanca. Amb el públic hem estat de pega: només d’engegar ja ha sonat un mòbil, però ell, àgil, ha dit dirigint-se a la persona responsable que si era per a ell, no s’hi podia posar. Però encara n’han sonat més; a una bona (cabrona?) dona, dues vegades seguides. En quan al comportament, gran part del públic ha abusat de riallades cridaneres, aplaudiments fora de temps i comentaris en veu alta. No seré jo el que digui que era un públic poc educat —sort que hi havia nivell— però si algú altre ho diu, jo li donaré la raó.

Un Teatre Joventut ple ha gratificat l’artista amb forts aplaudiments. Per a qui pugui interessar, aquest xicot tornarà a Barcelona el gener, al Teatre Condal amb La Odisea.