Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ricard III. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ricard III. Mostrar tots els missatges

27 de maig 2017

RICARD III

RICARD III
(al Tnc)



          Ahir opinava del paper del TNC i el seu impacte sobre el país; avui toca fer-ho sobre l'obra Ricard III i com s'ha fet aquesta versió. Vagi per endavant que Shakespeare es va inventar aquest personatge abjecte per encàrrec dels Tudor. Aquest rei va existir, però no era tan malparit, i com que és una ficció així ens ho hem de prendre. Us recomano el primer capítol de L'Escurçó Negre, on amb "gran rigor històric" s'explica la trajectòria del rei fins a la batalla de Bosworth.
          Aquesta versió comença amb només el rei en escena, sol, vestit fosc, amb uns ferros ortopèdics a la cama esquerra, el braç inútil, gepa i collarí que li aguanta el cap. Es lamenta d'aquests temps sense guerra en que els cavallers perden el temps en festes i plaers d'alcova. Ell no val per això i la seva deformitat no l'ajuda... Bon començament, els monòlegs del bard són impecables. Van apareixent els diferents personatges, però penso que aquí s'ha acabat l'interès.
          L'escenografia de Lluc Castells i José Novoa és força impactant, freda: vidre i metall. A mi no m'ha aportat res d'interessant, i per a la resta de consideracions em remeto a la meva nota d'ahir en aquest mateix blog. La il·luminació d'Ignasi Camprodon l'he trobar excessivament fosca, però penso que no és criticable, doncs els temps en que passa l'obra ho són molt de foscos. El vestuari de Maria Araujo l'he trobat massa convencional, no s'ha arriscat ni així, i per acabar als crèdits hi consta un responsable de moviment, Oscar Valsecchi, tot i que de moviment n'hi ha hagut molt poc. Tot i així admeto que estar-se palplantat pot ser una idea de moviment en teatre, però en aquest cas m'ha cansat veure tantes estàtues humanes al escenari escoltant com algun dels personatges deia el seu monòleg.
          A partir d'aquesta idea de posada en escena, penso que els actor s'han pogut lluir molt poc, tan els que han fet correctament el seu paper, com els que anaven molt justets —o justetes, per dir-ho com es fa ara en que alguns no saben que en les llegües romàniques el masculí és el genèric—. No he vist cap actuació d'aquelles de recordar, de les de pell de gallina, i al final de les quasi tres hores i mitja, "un cavall, el meu regne per un cavall" l'he trobat patètic, totalment absent de tensió.
          Anem bé TNC? Conec a molts, potser massa aficionats al teatre que es fan la mateixa pregunta. Malalts de teatre que es deixen una part dels seus ingressos per aquest forat que es diu taquilla amb l'esperança de gaudir de la cultura en majúscules. penso que el TNC es mereix repensar el seu futur, una reflexió en profunditat , de la qual el conseller de cultura no en pot ser aliè.
          Com sempre, quasi abans que s'apagués el llum, una part de l'auditori ja estava dempeus aplaudint enardits i cridant bravos desaforats. A la sortida quantitat d'autocars recollien els espectadors. No dic que sigui bo o dolent, i com deia Guillermo Brown, no hago más que hacer constar un hecho.

RICARD III

OBRES AL TNC
(Opinió)



          Aquesta entrada serà una prèvia a la ressenya que penjaré del Ricard III que s'està fent al TNC, sigles amb les que es coneix al TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA; sí senyor, de Catalunya, no confondre amb "de Barcelona" perquè aquest últim no existeix.
          El TNC hauria de ser un referent al país, doncs és un teatre públic i com a tal finançat amb diners públics. Ara podríem discutir si hauria sigut millor fer quatre teatres nacionals, un per cada demarcació —Girona, Lleida i Tarragona— i així cobrir millor el país en aquesta faceta de la cultura. Al Sr. Flotats i a La Mare Superiora els va semblar genial seguir el model centralista, del que tan ens queixem els catalans, però Flotats estava emmirallat en el model francès del qual provenia i es va fer així.
          No entraré en detalls, com si l'edifici és o no un nyap, situat al més enllà, o la solució per l'acústica de la sala gran és enderrocar-la, o que una persona amb dificultats, per accedir a aquesta sala necessita de quatre ascensors, o que si t'agafen ganes de fer pipí sempre has de canviar de planta... Jo acabo d'arribar de Londres i acostumo a passar pel National Theatre. En quan a pecats capitals sóc més de luxúria i gola que d'enveja. Doncs allà sempre em dona per aquest model de pecat perquè faig comparacions, però anem al que volia dir.
          Penso que escenografies com les de Ricard III són una disbauxa per un únic motiu: no poden anar de gira en les mateixes condicions en que es fan a Barcelona. A Igualada el Teatre Municipal és el típic d'Ateneu de principis del XX, força ben equipat, amb una bona fondària i fins i tot amplada d'escenari, però tot aquell conjunt de portes envidriades de Ricard III, amb moviments automàtics que recordaven el control de passaports d'un aeroport —per donar una referència d'actualitat— no hi cabrien. Al de Girona, una de les perles del país? dubto que fos factible. Possiblement a la Llotja de Lleida, però anar de gira vol dir voltar per tot arreu i fer arribar les obres als recons més insospitats, perquè senyors... estem parlant de cultura, de diner públic, del que cotitzen tan els que viuen a Barcelona com els que ho fan a Sant Jaume de Frontanyà, que diuen que és el poble més petit de Catalunya.
          Del muntatge d'aquest Ricard III en parlaré demà des d'un punt de vista "teatral".