BEWARE OF PITY
(al Teatre lliure)
Un professor de literatura amic meu diu que a principis de segle XX hi
ha tres escriptors europeus imprescindibles, els tres centreuropeus i que
s'expressaven en llengua alemanya: Stefan Zweig, Franz Kafka i Joseph Roth, cito
per ordre de naixement. Hi estic absolutament d'acord, i avui al Teatre Lliure
hem pogut paladejar una obra de teatre basada en un tex de Zweig, una
filigrana. La Impaciència del Cor (Ungeduld
des Herzens) a l'obra: Beware Of Pity.
És l'adaptació d'una novel·la que Simon McBurney (director de
Complicite) ha aixecat amb la col·laboració de la Schaubüne i que es representa
en alemany. L'adaptació és molt fidel a l'esperit del text i comença de la
mateixa manera: el protagonista, Anton Hofmiller, relata a un tercer la
història que li corca l'ànima.
Quan era un jove lloctinent de l'exèrcit austrohongarès és convidat a
casa del baró Kekesfalva, i amb la seva simpatia anima la vetllada explicant
anècdotes i a l'hora del ball convida a la filla de la casa i s'adona que la
noia sofreix una paràlisi que li impedeix caminar. Avergonyit l'endemà, per
reparar l'error li envia unes flors. La noia respon invitant-lo a visitar-la i
així comença una relació d'amor, només per part d'ella. Ell sent una gran
tendresa, però no passa de ser pietat.
Zweig, és un explorador de l'ànima humana i amb aquesta obra escriu sobre
la naturalesa de la compassió, la dificultat d'entrar en el dolors dels altres
i el sentir-se emportat i obligat per les circumstàncies. Aquí s'hi afegeixen
conceptes que avui quasi no ens afecten, com l'honor d'un militar austrohongarès
abans de la caiguda de l'imperi.
Simon McBurney ha fet un muntatge molt "Complicite", al menys
pel que jo he vist d'aquesta companyia. Escenari a tota amplada i amb poc
attrezzo. Projeccions molt ben mesurades, però espectaculars i una banda sonora
impressionant, des de Mahler fins a ves a saber qui passant per cops de
percussió que et deixen clavat. El moviment escènic a l'altura d'un ballet i un
vestuari curiós. El lloctinent Hofmiller sempre impecable dins el seu uniforme,
la filla de la casa amb el seu vestit blanc fins als peus per no mostrar la
coixesa i la resta posant-se i traient-se roba en funció dels papers que
interpreten. Espectaculars les situacions en que congelen les imatges per
reforçar certs moments crucials. El relator, un Hofmiller ja gran, sempre a
primera fila de l'escenari.
Les interpretacions de gran nivell. Sé que és difícil valorar-les quan
els actors parlen una llengua que no coneixes —era en alemany, i jo en aquest
idioma sé contar fins a tres—, però sempre vaig amb un company que mai
m'enganya: el meu estómac, i quan les emocions m'entren per allà, sé que no
m'equivoco. Una cosa és que el que em pot emocionar a mi a un altra el deixi
indiferent, però el meu estómac "a mi" no m'enganya.
M'agradaria fer un apunt. La història total és complicada, tots els
personatges tenen "passat" i alguns també cadàvers amagats al armari,
les noies són pures, els amics del militar jugadors i borratxos... hi ha de tot
i en quantitat. Amb això vull dir que si en contes de Zweig la novel·la
l'hagués escrit un passerell, no hauria valgut ni per un melodrama barat de
cine sèrie B, i en canvi a les seves mans (vull dir cervell) és una mostra de
gran literatura que un adaptador creatiu com McBurney ha sabut elevar amunt,
molt amunt.
La Puigserver plena a vessar i abans d'entrar molts coneguts en llista
d'espera resant per tenir sort. Acabada l'obra aplaudiments eixordadors i crits
de bravo; repetides sortides per saludar. També —s'ha de dir tot— algunes
desercions al llarg de l'obra, possiblement espectadors que no els agradava o
que no estaven avesats a seguir teatre amb idiomes desconeguts i sobretítols.
Jo, per sort, sempre veig el cine en versió original i hi estic prou acostumat.
Ara atents al proper Grec amb l'esperança que convidin companyies
internacionals d'aquest nivell. Estic encreuant els dits.
