Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Simon McBurney. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Simon McBurney. Mostrar tots els missatges

9 de jul. 2017

Beware of Pity

BEWARE OF PITY
(al Teatre lliure)



          Un professor de literatura amic meu diu que a principis de segle XX hi ha tres escriptors europeus imprescindibles, els tres centreuropeus i que s'expressaven en llengua alemanya: Stefan Zweig, Franz Kafka i Joseph Roth, cito per ordre de naixement. Hi estic absolutament d'acord, i avui al Teatre Lliure hem pogut paladejar una obra de teatre basada en un tex de Zweig, una filigrana. La Impaciència del Cor (Ungeduld des Herzens) a l'obra: Beware Of Pity.
          És l'adaptació d'una novel·la que Simon McBurney (director de Complicite) ha aixecat amb la col·laboració de la Schaubüne i que es representa en alemany. L'adaptació és molt fidel a l'esperit del text i comença de la mateixa manera: el protagonista, Anton Hofmiller, relata a un tercer la història que li corca l'ànima.
          Quan era un jove lloctinent de l'exèrcit austrohongarès és convidat a casa del baró Kekesfalva, i amb la seva simpatia anima la vetllada explicant anècdotes i a l'hora del ball convida a la filla de la casa i s'adona que la noia sofreix una paràlisi que li impedeix caminar. Avergonyit l'endemà, per reparar l'error li envia unes flors. La noia respon invitant-lo a visitar-la i així comença una relació d'amor, només per part d'ella. Ell sent una gran tendresa, però no passa de ser pietat.
          Zweig, és un explorador de l'ànima humana i amb aquesta obra escriu sobre la naturalesa de la compassió, la dificultat d'entrar en el dolors dels altres i el sentir-se emportat i obligat per les circumstàncies. Aquí s'hi afegeixen conceptes que avui quasi no ens afecten, com l'honor d'un militar austrohongarès abans de la caiguda de l'imperi.
          Simon McBurney ha fet un muntatge molt "Complicite", al menys pel que jo he vist d'aquesta companyia. Escenari a tota amplada i amb poc attrezzo. Projeccions molt ben mesurades, però espectaculars i una banda sonora impressionant, des de Mahler fins a ves a saber qui passant per cops de percussió que et deixen clavat. El moviment escènic a l'altura d'un ballet i un vestuari curiós. El lloctinent Hofmiller sempre impecable dins el seu uniforme, la filla de la casa amb el seu vestit blanc fins als peus per no mostrar la coixesa i la resta posant-se i traient-se roba en funció dels papers que interpreten. Espectaculars les situacions en que congelen les imatges per reforçar certs moments crucials. El relator, un Hofmiller ja gran, sempre a primera fila de l'escenari.
          Les interpretacions de gran nivell. Sé que és difícil valorar-les quan els actors parlen una llengua que no coneixes —era en alemany, i jo en aquest idioma sé contar fins a tres—, però sempre vaig amb un company que mai m'enganya: el meu estómac, i quan les emocions m'entren per allà, sé que no m'equivoco. Una cosa és que el que em pot emocionar a mi a un altra el deixi indiferent, però el meu estómac "a mi" no m'enganya.
          M'agradaria fer un apunt. La història total és complicada, tots els personatges tenen "passat" i alguns també cadàvers amagats al armari, les noies són pures, els amics del militar jugadors i borratxos... hi ha de tot i en quantitat. Amb això vull dir que si en contes de Zweig la novel·la l'hagués escrit un passerell, no hauria valgut ni per un melodrama barat de cine sèrie B, i en canvi a les seves mans (vull dir cervell) és una mostra de gran literatura que un adaptador creatiu com McBurney ha sabut elevar amunt, molt amunt.
          La Puigserver plena a vessar i abans d'entrar molts coneguts en llista d'espera resant per tenir sort. Acabada l'obra aplaudiments eixordadors i crits de bravo; repetides sortides per saludar. També —s'ha de dir tot— algunes desercions al llarg de l'obra, possiblement espectadors que no els agradava o que no estaven avesats a seguir teatre amb idiomes desconeguts i sobretítols. Jo, per sort, sempre veig el cine en versió original i hi estic prou acostumat.
          Ara atents al proper Grec amb l'esperança que convidin companyies internacionals d'aquest nivell. Estic encreuant els dits.

26 de jul. 2012

The Master and Margarita

THE MASTER AND MARGARITA
(al Teatre Lliure, dins el Grec)





Quan Bulgàkov va escriure i reescriure aquesta novel·la, dubto que s’imaginés que hi podria haver un eixelebrat que la passaria al teatre, però no coneixia a McBurney, aquest anglès escriptor, actor i principalment director. Avui, al Lliure, hem vist una obra mestra basada en una altra obra mestra. Fa poc dies, en aquest bloc, comentava la novel·la i em preguntava quines parts de l’obra n’agafaria per l’adaptació. Doncs aquesta espècie de geni li hi ha fet cabre tota, d’una manera magistral, en 100 minuts.
M’estalvio d’explicar l’argument, només diré que passa als anys 30 a Moscou, i a la vegada a l’any 1 a Jerusalem i els seus protagonistes, a més del Mestre i la Margarita, són Ponç Pilats, Jesús i Woland, el dimoni que, curiosament, és qui ens ensenya el que és la compassió.
La posada en escena és espectacular. En un escenari buit amb el terra lleugerament inclinat es van succeint a velocitat endimoniada (mai millor dit) escenes i situacions, que a base de pocs elements que de vegades descendeixen del cel i altres mouen els mateixos actors, et transporten allà on el director vol: el carrer de Moscú on circula un tramvia, el sanatori dels afores, el teatre Varieté o la cambra dels amants.
Un altra element decisiu ha estat la utilització del video, aquest giny que a vegades molesta perquè en algunes obres s’hi fica amb calçador. Aquí és fonamental i jo no he vist mai (i no sé si tornaré a veure) la qualitat i creativitat amb que s’ha fet servir. Per exemple quan la Margarita, gràcies a un ungüent, vola sobre Moscou, no s’ha fet una filmació tipus Superman, si no que es fan servir unes imatges de la ciutat passades a gran velocitat que es sobreposen a l’actriu nua, estirada a terra i donen la impressió de vol.
La il·luminació d’una qualitat increïble, sincronitzada a la perfecció amb un so fantàstic, acaba de donar l’ambient adequat. I els actors? Doncs ho han fet tan bé que quasi ni es notava en un conjunt tan perfecte on també ha destacat tot el moviment coreogràfic amb moments que eren pur ballet. Seriem garrepes si al Sr. Simon McBurney només li donéssim un excel·lent perquè un muntatge així només es pot fer a base de molt talent, inclòs el de fer-se amb un equip com el que té.
La Puigserver plena a vessar. Avui, dia d’estrena, el que no hi era (em refereixo al món del teatre) és perquè tenia funció o està mort. Aplaudiments i bravos fins a l’extenuació. Sort hem tingut de poder veure aquest muntatge abans que els mandataris del PP, tan complidors de les seves promeses electorals, hagin donat pel sac a la cultura apujant l’IVA com si anar al teatre fos el mateix que comprar-se un Ferrari. Angelets...