Krapp

KRAPP

( al Teatre de l'Aurora d'Igualada)

Samuel Beckett va escriure Krapp's Last Tape (La Última Cinta de Krapp) a final dels anys cinquanta i la va estrenar el 58. És un monòleg de menys d'una hora que en principi es titulà Monòleg de Magee, ja que l'autor el va escriure per l'actor nordirlandès Patrick Magee. La versió que hem vist avui a l'Aurora és la que fa Víctor Alvaro, alma mater de Gataro.

Krapp és actualment un home envellit que gravava el seu diari en cintes magnetofòniques. Inopinadament troba una de les cintes "caixa número tres, bobina número cinc" i comença a escoltar-la. És la del dia que va fer 39 anys, on hi explica de manera força inconnexa reflexions de la seva mare moribunda, d'una noia de la que sembla va estar enamorat, comentaris sobre una prostituta que el visitava de tan en tant...

No és una obra de la que sortiràs xiulant i saltant d'alegria. A Krapp no li agrada escoltar el seu "jo" de quan era jove, ara que ja està vell, solitari, malhumorat... Per això decideix gravar una nova cinta explicant l'experiència d'haver escoltat aquest "jo" antic; una última cinta, aquesta last tape.

Alvaro ha optat per una escenografia molt senzilla: al fons una paret d'arxivadors suposadament ple de bobines gravades, i davant una taula on hi ha el magnetòfon i quatre capses més. El seu vestuari i estètica arrelat en el que podria ser l'expressionisme alemany de la República de Weimar d'entreguerres, també maquillatge a l'estil: cara enfarinada, llavis vermells, coloret a les galtes... Recordeu com anaven els que treballaven al Cabaret de la peli de Bob Fosse? doncs així. És una estètica estimada pels de Gataro.

Victor Alvaro s'hi deixa la pell en un paper que te molt apamat i ho fa realment bé. Tot i així tinc una objecció: no tinc clar que aquesta estètica sigui la millor per aquesta obra en concret. N'he vist una versió patrocinada per la BBC, dirigida per Ian Rickson amb Harold Pinter com a protagonista (sí, sí, el Premi Nobel) en que Krapp està igualment sol a casa seva, però va en cadira de rodes elèctrica, cosa que psicologicament augmenta la solitud. el mal humor i la decadència i fins i tot el fàstic d'escoltar-se quan era "una persona normal". Fabulosa, sense voler menystenir la que he vist avui. Cadascú fa la seva versió.

Poca gent avui a l'Aurora. Beckett és difícil i el públic que només busca passar-s'ho bé, s'ensuma la torrada i no es vol complicar la vida. A principis de febrer faran una comèdia. Tot i així els que hi érem hem aplaudit molt i amb ganes.

Flor de Nit

FLOR DE NIT

(al Almeria Teatre)

En musicals de la marca Dagoll Dagom estem de revivals. Al Teatre Victòria han tornat a reposar Mar i Cel i al Almeria Flor de Nit, 26 i 22 anys després respectivament. Mar i Cel ja s'havia reposat una altra vegada i de Flor de Nit se n'havia fet una versió concert. Jo avui per un tema de proximitat i horaris he anat al veure Flor de Nit.

Aquesta és una posada en escena reduïda en temps i en actors; dels 20 personatges llargs de l'original, aquí s'ha simplificat amb 7 intèrprets fent diferents papers. La part musical s'ha resolt amb un pianista, una violinista i un saxofonista-clarinetista.

La trama és prou coneguda. Ambientada en els anys previs de la guerra civil, la història es mou a l'entorn d'un triangle amorós entre un anarquista, un burgès i una noia obrera reconvertida en actriu de cabaret. El llibret és de Vázquez Montalbán i la partitura d'Albert Guinovart. És una mena d'homenatge als anys daurats del paral·lel.

Penso que no ha estat massa bona idea tornar a fer l'obra, doncs els anys no passen en va. Tinguem en compte que a principis dels 90 el teatre musical a Barcelona va fer una explosió, en bona part gràcies a Dagoll Dagom. Els espectadors però —apart dels privilegiats que podien viatjar a Londres i Nova York— teníem poques referències i el que es va fer ens va enlluernar. Ara els temps en canviat, el món s'ha "tornat global" i la gent es mou i veu més coses fora. Conclusió: el pas del temps és cruel i les comparacions són odioses.

Seré breu: la història es veu rovellada, la música aguanta força bé, les interpretacions i les coreografies són molt justetes i els únics que penso que se'n surten amb nota alta són els músics, en especial el pianista, director musical i arranjador Xavier Torras, que s'ha carregat tota l'obra a l'esquena —més de dues hores— amb una potència interpretativa i una qualitat dignes de millor causa. Aquest noi és un gran professional que sempre m'ha impressionat per les seves idees musicals a l'hora de fer arranjaments i la força amb que toca el piano. Ara, sense rumiar massa recordo Over The Moon, al mateix Almeria  el gener del 2013 i Merry Me A Little al Teatre Lliure el novembre del mateix any.

L'Almeria Teatre a un terç d'entrada. El local, que no és cap joia de bona acústica, ha empitjorat amb tan poca gent. Tot i així, els actors se'n emportat uns bons aplaudiments i fins i tot algun bravo.