MOMENTUM

MOMENTUM

(concert de Clara Peya als #dillunskabrota)

          Als #dillunskabrota acostumem a oferir teatre de diferents tipus, però aquesta vegada hem inaugurat la cinquena temporada —la cinquena ja!, tempus fugit com deien els clàssics— amb un concert, un concert al que hi afegiria el qualificatiu de luxe, i no perquè els assistents ho fessin molt mudats —les senyores amb vestits llarg i molt enjoiades, i els homes abillats d'smoking— no. El luxe venia per la qualitat, i aquesta propietat li va posar la Clara Peya.

          La Clara és una jove compositora i intèrpret que destaca per moltes virtuts: una capacitat de treball quasi inabastable, un virtuosisme a nivell tècnic poc freqüent i, el més important, una creativitat que a mi em sembla que no té límits. Jo ja fa uns anys que em vaig a atrevir a dir que era el Carles Santos del segle XXI; si a algú no li agrada em disculpo.

          Amb tot aquest bagatge, i una generositat immensa va dir que sí a la proposta de fer un concert als #dillunskabrota, i els que els muntem vam posar fil a l'agulla tenint clar que no el faríem amb una sabata i una espardenya, que necessitàvem, sí o sí, un piano de concert, un piano de cua i un lloc d'alguna manera especial, i gràcies a la regidoria de cultura de l'Ajuntament i a la presidenta del Ateneu Igualadí ho vam aconseguir. El nostre reconeixement.

          "Momentum" és el títol del recital, i segons l'autora es tracta de la memòria selectiva, convertint els recordes en notes perquè esdevinguin immortals. Un recorregut de vivències, i així va ser. Va començar amb un repàs al disc que va fer amb motiu de la mort de la seva tieta, concertista de piano que morí prematurament, i després es deixà anar passejant-se per diverses èpoques de la seva curta (per joventut) però dilatada, experiència musical.

          A mi, personalment, em va transportar a la música de Keith Jarret, Chick Corea i fins i tot Joseph Zawinul, especialment quan va u tilitzar el sintetitzador, però al cap d'un moment em va semblar sentir Mozart o Bach, perquè la Clara no està enfocada en només un tipus de música. Al seu cap, a la seva "olla", hi cap tot i ho transmet a les seves mans que no tenen límit a l'hora de desplaçar-se precisa damunt el teclat. El primer és un do i el segon una habilitat, però totes dues coses desenvolupades fruit de moltes hores de treball. Cap al final no va oblidar-se d'un record especial per als perseguits per un estat que ja no és de dret, i li va fer un homenatge a Valtònyc dedicant-li un rap.

          Després del concert, traslladats al Jardí Prohibit de l'Ateneu on vam oferir l'habitual pica-pica, i comentant amb els assistents, es van sentir tota mena d'opinions favorables, algunes de molt interessants com les de més d'un docent de piano clàssic confessant que li va costar d'entrar, al començament, però agraïa molt que la Clara li havia fet descobrint l'enorme camp que hi ha per córrer en la música, sempre que hi hagui una ment privilegiada que te'l fes descobrir. Enorme elogi provinent de persones cultes.