Arrabal

ARRABAL

(Opinió)

Fa uns dies, des de Bogotà, vaig fer una crònica on vaig parlar d'un musical que es presentà al Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá, de nom Arrabal, i vaig dir, que era un dels millor musicals que havia vist mai. Avui, fent un repàs i llegint això, m'ha semblat agosarat. De musicals n'he vist uns quants al llarg de la meva (ja dilatada) vida, i alguns, bastants, de molt bons. Des dels més clàssics, com West Side Story o  Anything Goes, fins als que el seu dia van ser els més moderns, com Cats o Once. Els Misérables, El Fantasma de l'Òpera, Hair (el meu primer musical important), El Carrer 42, Miss Saigon... Els més nous van substituint els anteriors, però sempre hi ha els que han quedat gravats a la memòria com a imprescindibles.

Dir, doncs, que Arrabal és un dels millors m'ha fet rebuscar a la memòria... i a internet en cerca de gravacions, i les he trobat i m'han confirmat la idea inicial. Arrabal té uns punts forts molt importants. Una història potent: la repressió de la dictadura dels 70's a Argentina, la desaparició del pare i la recerca per part de la filla quan fa divuit anys. El tango com a música que fa de fil conductor de tota la història, una música de Santaolalla, moderna, actual però hereva del millor tango de Piazzola, i la dansa. Una dansa amb coreografies actualíssimes, difícils, però sense fer lluïment de la dificultat, sinó carregant l'accent en l'erotisme dels locals de milonga, mig sales de ball mig prostíbuls. Penso que la dansa ha de ser provocativa en tots els sentits, sinó pregunteu-li als de la Veronal, i aquesta ho és en extrem. Impressionant!

I perquè ho podeu corroborar, us enganxo un link on hi ha una part de l'obra. http://bit.ly/25JLxtM Jo he tornat a flipar.

Arrabal

ARRABAL

(al Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá)

Arrabal és un musical pràcticament sense paraules on la història s'explica mitjançant la dansa i algunes imatges projectades. Es pot dir que és un espectacle tipus Broadway, de gran pressupost, música en directe, un elenc de ballarins increïble i una escenografia molt bona. "Una meravellosa combinació de tango, història i emoció per a una vetllada al·lucinant al ritme de la música de Sataolalla" diu la prestigiosa revista de teatre de Nova York Stage Door Magazine. Com que hi estic absolutament d'acord, anem al que he vist.

Arrabal és una noia de 18 anys que no ha conegut al seu pare, segrestat, torturat, mort i desaparegut durant la dictadura dels anys 70 a Argentina, quan ella era un bebè; criada per l'àvia, només li queda el mocador vermell que es lligava al coll el seu pare quan anava a manifestacions i que el dia del seu arrest no va prendre, ja que el va utilitzar per tapar-la a ella al bressol. Ja major d'edat surt a buscar la veritat sobre el seu progenitor i en el viatge reconeix el dolor de les mares de la Plaza de Mayo que ballen una peça fantasmagòrica realment commovedora amb els fills desapareguts. Entrarà en els salons de ball on trobarà l'amor i la música porteña amb la milonga i el tango, on regnen tan el tradicional com el nou. Tot això sense paraules, realment un prodigi.

La història és del nordamericà John Weidman, la música de Gustavo Santaolalla (Bajofondo) i la coreografia del colombià Sergio Trujillo i l'argentí Julio Zurita. Setze ballarins extraordinaris, encapçalats pel propi Zurita ens han explicat amb el moviment corporal aquesta història complicada i emotiva a la vegada amb un curiós vocabulari: el tango. Així han expressat camaraderia, luxúria, violència, por o amor mitjançant barridas, empujaditas, mordidas, paradas, alzadas i colgadas —m'he hagut d'esforçar aprenent el llenguatge del tango—.

L'escenografia molt bona, adequada als moments de l'acció, que ha estat molt canviant. Una magnífica il·luminació ha accentuat els diferents moments: violents en la tortura, onírics en el ball de les mares de la plaça amb els fills desapareguts, suau en la història d'amor i calenta en les moltes escenes de ball. El vestuari molt encertat i suggerent; bona part passa en un local de ball mig bordell on les noies van molt provocatives. Les projeccions han estat breus i ben dosificades, mai protagonistes, o sigui que no han molestat gens. I els actors?

Fixeu-vos que tot i ser ballarins he dit actors, perquè jo —espectador de tercera fila— he pogut comprovar les expressions facials d'aquests fabulosos ballarins que a més d'executar els passos amb precisió i una força destacable, ens deien el que sentien reflectint-ho a les seves cares. En quant a la música diré que Santaolalla ha estat molt inspirat amb melodies lentes i sentimentals en les escenes que ho demanaven i potent i fins i tot brutal en els moments més durs. Naturalment han destacat en les escenes de ball en el local de tangos. Santaolalla sap molt bé qui era Piazzola, el renovador del tango. La banda sonora és molt bona; llàstima que no està editada.

En fi, una nit memorable en un dels teatres més grans de Bogotá ple fins a la bandera d'un públic que s'ha trencat les mans aplaudint i cridant huuu huuu —fins ara no he sentit bravos—. La companyia en agraïment ha convidat a tothom que volgués a pujar al escenari a ballar tango amb ells. Jo que conec molt bé les meves limitacions, no ho he fet.