Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Santiago Rusiñol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Santiago Rusiñol. Mostrar tots els missatges

7 d’oct. 2018

ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA

ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA
(al TNC)




          "Per estimar Catalunya, la cal riure" deia un pintor, escriptor i sobretot "pàjaru" que es deia Santiago Rusiñol. Sí, aquell que va muntar una paradeta a les Rambles per vendre duros a quatre pessetes (no en va vendre ni un), i que va provocar nombroses polèmiques al tombar dels segles XIX al XX, un provocador que sabia, i volia, posar el dit a la nafra. Va tocar el voraviu al que avui en diem stablishment, cosa que és molt d'agrair. Els Jocs Florals De Canprosa (el nom ja té delicte), estrenada fa 116 anys és una peça teatral en conya que reparteix llenya a tort i a dret i a més es fot del mort i de qui el vetlla, situant l'acció en el marc d'uns jocs florals, també anomenats amb aquell nom tan melindrós de Jocs de la Gaia Ciència.
          La galeria de personatges és escollida i variada. Els tres membres del jurat —Oriol, aquell paper de president el van escriure per a tu, tot i que encara no havies nascut—, el poeta local que té clar que guanyarà, el jutge de pau corrupte que acapara nominacions, el capellà lletraferit i cigaladret, la dona del jutge que va més cremada que una vara de sàndal a casa d'un hippi, i les noies... que seran escollides reines dels jocs, entre elles dues bessones maquísimes; "són negritas" es queixa una participant i la mare ho nega directament, sense oblidar la Marieta de l'Ull Viu, sí, la que baixava de la Font del Gat... un no acabar.
          Jordi Prat i Coll, especialista en aquestes disbauxes "albertinianes" no se l'ha agafat pas amb paper de fumar, ca... s'ha deixat anar oblidant el seny i amb allò que té un nom (en plural) li ha fotut per la banda de la rauxa (felicitats!) i l'ha convertit en una mena de musical, i els actors (17 si no m'he descomptat) i el cor (6) i els músics (6 més), han cantat i han ballat i han fet el ruc a cor que vols.
          Ha passat de tot i cadascú anava a la seva bola. Ha baixat del cel la Moreneta, l'aèri de Montserrat ha travessat l'escenari, a la Marieta de l'Ull Viu el xicot se li ha posat sota les faldilles i li ha fet allò tan xulo que té nom llatí mentre ella cantava amb uns esgarips dignes d'una soprano coloratura. En Quimet enardit incitava al públic a cantar els Segadors a cada moment (pesat)... Ens hem divertit molt.
          Però ara em poso seriós. Tota aquesta xerinola desbocada es fa amb un rigor quasi militar. El que es pensi que tota aquella trepa surten a l'escenari i es posen a botar i cantar sense xo ni arra va ben equivocat. L'obra és divertida perquè està molt ben feta, els papers estan mil·limetrats i tot tira avant com un rellotge. Aquí s'han ajuntat el pa i la gana. Xavier Albertí com a màxim responsable del TNC, que ja va dir al acceptar el càrrec que pensava reivindicar els clàssics oblidats: Pitarra, Rusiñol..., Jordi Prat i Coll, ja he dit abans gran coneixedor d'aquest tipus d'obres, i entre els dos han conformat un equip memorable de professionals. Dani Espasa a la direcció musical, Montse Colomé a la coreogràfica. L'escenografia l'ha dissenyat Laura Clos (Closca en ambients teatrals) Montse Amenós el vestuari i David Bofarull la il·luminació.
          Un elenc d'actors de primer nivell, uns músics que han tocat en tots els estils, començant per música d'envelat i un cor que ens ha transportat als millors concerts fets al palau de la Música... Sense que destaqués ningú per damunt d'altri, voldria mencionar un moment. Quan l'Àngels Gonyalons, la mare de les bessones que no "eren negritas", ha cantat només acompanyada per un piano el tema de Jean Ferrat "Quan no se sent el temps passar". Aquesta noia sempre ha cantat bé, però m'atreviria a dir que la veu li ha millorat, se li ha fet "adulta" i ha guanyat en gravetat. He escoltat una crooner, com si s'hagués fumat tot un cartró de Ducados i s'hagués begut uns quants gots de Jack Daniels. Impressionant!
          Cal que digui que m'ha agradat? Doncs citaré una cosa que hauria corregit (per no quedar malament). Jo hauria suprimit el bingo de després de l'entreacte. No m'ha aportat res, i m'hauria fet anar a sopar una mica més d'hora.

2 de maig 2013

Llibertat

LLIBERTAT
(a la Sala petita del TNC)





Avui he anat a l’estrena de Llibertat, l’obra de Santiago Rusiñol adaptada per Josep Maria Mestes, una peça que, a partir d’una suposada tolerància i sota la bandera de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, ens parla de racisme, així, ras i curt.
En un poble —l’obra passa a principi de segle XX— es prepara un homenatge a un “indiano” que ha vingut per muntar una indústria. L’acompanya un nen negre, un criadet que no tornarà a Amèrica amb el seu amo perquè les forces vives femenines demanen que el deixin quedar per batejar-lo, instruir-lo i, en realitat, lluir de bona gent lliberal, però el nen —la joguina— es fa gran i ell és l’únic que s’ha cregut que és com els altres. Quan deixa l’adolescència i expressa els seus sentiments per una noia del poble, la tolerància se’n va a prendre per allà on s’aguanten les ampolles.
La posada en escena de luxe. La sala petita amb la grada partida, molt bona escenografia de Pep Duran, bon vestuari de Nina Pawlowski i dinou actors en escena, com en els bons temps, però...
Crec que a Mestres li ha fallat el plantejament. El primer terç ha estat molt bé, com una comèdia de principis de segle, el XX, el llenguatge, les situacions, tot molt adequat. El problema ha estat en el salt en que el nen ha passat d’adolescent a adult, possiblement dotze o quinze anys. Una veu en off ens ha donat referències per situar-nos: Macià i la proclamació de la República Catalana (1931), I have a dream de martin Luther King (1963), ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí! De Tarradellas (1977)... i a mi m’ha descol·locat aquest salt de setanta anys en el temps i m’ha semblat que les coses començaven a grinyolar.
M’ha sorprès perquè d’en Mestres jo he vist coses boníssimes, la última aquesta mateixa temporada al Lliure amb “Dispara, agafa tresor, Repeteix”. Tot i així sembla que al públic en general li ha agradat, doncs la tanda d’aplaudiments ha estat generosa. La sala plena a pesar que  el Barça jugava un partit de pilota important, i aquestes coses sempre foten molt.