ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA
(al TNC)
"Per estimar
Catalunya, la cal riure" deia un pintor, escriptor i sobretot "pàjaru"
que es deia Santiago Rusiñol. Sí, aquell que va muntar una paradeta a les
Rambles per vendre duros a quatre pessetes (no en va vendre ni un), i que va provocar
nombroses polèmiques al tombar dels segles XIX al XX, un provocador que sabia,
i volia, posar el dit a la nafra. Va tocar el voraviu al que avui en diem stablishment, cosa que és molt d'agrair.
Els Jocs Florals De Canprosa (el nom ja té delicte), estrenada fa 116 anys és
una peça teatral en conya que reparteix llenya a tort i a dret i a més es fot
del mort i de qui el vetlla, situant l'acció en el marc d'uns jocs florals,
també anomenats amb aquell nom tan melindrós de Jocs de la Gaia Ciència.
La galeria de
personatges és escollida i variada. Els tres membres del jurat —Oriol, aquell
paper de president el van escriure per a tu, tot i que encara no havies nascut—,
el poeta local que té clar que guanyarà, el jutge de pau corrupte que acapara nominacions,
el capellà lletraferit i cigaladret, la dona del jutge que va més cremada que
una vara de sàndal a casa d'un hippi, i les noies... que seran escollides reines
dels jocs, entre elles dues bessones maquísimes; "són negritas" es
queixa una participant i la mare ho nega directament, sense oblidar la Marieta
de l'Ull Viu, sí, la que baixava de la Font del Gat... un no acabar.
Jordi Prat i Coll,
especialista en aquestes disbauxes "albertinianes" no se l'ha agafat pas
amb paper de fumar, ca... s'ha deixat anar oblidant el seny i amb allò que té
un nom (en plural) li ha fotut per la banda de la rauxa (felicitats!) i l'ha
convertit en una mena de musical, i els actors (17 si no m'he descomptat) i el
cor (6) i els músics (6 més), han cantat i han ballat i han fet el ruc a cor
que vols.
Ha passat de tot i
cadascú anava a la seva bola. Ha baixat del cel la Moreneta, l'aèri de
Montserrat ha travessat l'escenari, a la Marieta de l'Ull Viu el xicot se li ha
posat sota les faldilles i li ha fet allò tan xulo que té nom llatí mentre ella
cantava amb uns esgarips dignes d'una soprano coloratura. En Quimet enardit
incitava al públic a cantar els Segadors a cada moment (pesat)... Ens hem divertit
molt.
Però ara em poso seriós.
Tota aquesta xerinola desbocada es fa amb un rigor quasi militar. El que es
pensi que tota aquella trepa surten a l'escenari i es posen a botar i cantar sense
xo ni arra va ben equivocat. L'obra és divertida perquè està molt ben feta, els
papers estan mil·limetrats i tot tira avant com un rellotge. Aquí s'han ajuntat
el pa i la gana. Xavier Albertí com a màxim responsable del TNC, que ja va dir
al acceptar el càrrec que pensava reivindicar els clàssics oblidats: Pitarra,
Rusiñol..., Jordi Prat i Coll, ja he dit abans gran coneixedor d'aquest tipus
d'obres, i entre els dos han conformat un equip memorable de professionals. Dani
Espasa a la direcció musical, Montse Colomé a la coreogràfica. L'escenografia
l'ha dissenyat Laura Clos (Closca en ambients teatrals) Montse Amenós el
vestuari i David Bofarull la il·luminació.
Un elenc d'actors
de primer nivell, uns músics que han tocat en tots els estils, començant per
música d'envelat i un cor que ens ha transportat als millors concerts fets al
palau de la Música... Sense que destaqués ningú per damunt d'altri, voldria
mencionar un moment. Quan l'Àngels Gonyalons, la mare de les bessones que no
"eren negritas", ha cantat només acompanyada per un piano el tema de Jean
Ferrat "Quan no se sent el temps passar". Aquesta noia sempre ha
cantat bé, però m'atreviria a dir que la veu li ha millorat, se li ha fet
"adulta" i ha guanyat en gravetat. He escoltat una crooner, com si s'hagués fumat tot un
cartró de Ducados i s'hagués begut uns quants gots de Jack Daniels. Impressionant!
Cal que digui que
m'ha agradat? Doncs citaré una cosa que hauria corregit (per no quedar
malament). Jo hauria suprimit el bingo de després de l'entreacte. No m'ha aportat
res, i m'hauria fet anar a sopar una mica més d'hora.
