JUSTÍCIA
(al TNC)
Penso que Guillem Clua ha estat
molt ambiciós amb la seva obra “Justícia”. Ha agafat vuitanta anys, em sembla, de
la història de Catalunya i ha escrit una peça entre Vida Privada de Sagarra i
Àngels a Amèria de Krushner, passant pel franquisme i una mena de biografia de
Convergència Democràtica de Catalunya, tot amb una durada de quasi tres hores,
en part per culpa de l’escenografia. Intentaré explicar-me.
A partir d’una festa homenatge,
missa inclosa, a un jutge que es retira, un home rellevant, s’engega una mena
de màquina del temps amb anades endavant i enrere, on surten tota mena de
problemes, d’ell i de tota la família. Deu actors fan vint-i-dos papers, amb
una estructura molt atractiva, però tremendament complicada, tan, que de
vegades no saps exactament on ets.
En el programa de mà diu, entre
altres coses, que Justícia “posa en primer pla el tema de la identitat. Qui
som? Com som? Perquè som així? D’on som?”. Com deia l’acudit de l’Eugenio: que
hay alguien más? Sí, quasi sempre va d’això. Penso que Clua ha volgut posar
tantes coses en una sola obra que en alguns moments ha perdut el nord. No m’ha
agradat que fes tantes piruetes perquè la trama, amb tants fronts, lligués.
Tot i així, vull dir que els deu
actors s’han entregat al màxim i han fet molt bé els seus papers sota la
direcció de Josep Maria Mestres, que penso que ha fet el que ha pogut, amb bon
ofici, però la desmesura ja li venia en la dramatúrgia. La peça venia interpretada
per primeres espases, a excepció (per a mi) d’una noia molt joveneta, Katrin
Vankova, que en molts moments ha robat la funció als companys. Estarem atents a
aquest nom. Pesonalment penso que el paper menys lluït li ha tocat al Josep
Maria Pou. Massa esgarips, massa sentir veus, massa intentar tocar la fibra
abusant de la situació d’un home vell que (al final) ja està en una pendent
sense retorn.
L’escenografia de Paco Azorin
també m’ha semblat desmesurada, especialment perquè a l’entreacte per mor de
fer un canvi radical de decorat ens han engaltat una aturada de mitja hora
llarga. No calia. Ho haurien de pogut resoldre de manera més senzilla (i
segurament barata) sense tocar-nos allò que no sona. Molta gent no sabia com
posar-s’hi; aquell “descans” (abans se’n deia així) més aviat va ser una “fatiga”
i no s’acabava mai; a mi em va trencar la peça pel mig.
Acabo; la que hauria pogut ser
una peça potent, forta, una mena d’Agost, per citar-ne una altra d’important,
per a mi s’ha quedat en una mena de repàs, un menú de tast amb molts plats,
sense un de principal com podria ser un estofat de cua de bou, d’aquells que
demanen un vi, com a mínim, d’anyada... i sucar-hi pa, molt de pa.
