Coup Fatal

COUP FATAL

(al Teatre El Canal de Salt)

Una altra vegada Temporada Alta, una pila de kilòmetres i un temps de gossos, plovent a bots i barrals —expressió que trobo molt més il·lustrativa que l'anglesa cats and dogs—. Coup Fatal (Cop Fatal) és un espectacle del multidisciplinar Alai Platel, aquest belga, coreògraf i més coses que ha revolucionat el món de la dansa moderna.

Dotze músics de Kinshasa, amb la col·laboració del contratenor Serge Kakudji han anat desgranant un repertori en la seva majoria barroc —Vivaldi, Bach, Häendel— i una del final del renaixement —Monteverdi— i una altra de la època clàssica —Glück—. La orquestració feta amb dues guitarres, com a instruments moderns i la resta de centre-àfrica: likembe, djembé, balaphone, alguns d'ells electrificats.

Serge Kakudji te una veu prodigiosa, suau, tendra, pastosa —aquesta última una característica força comú de les veus negres—, però no tan en un contratenor, que per entendren's, avui són els que canten els rols escrits per castrati, poca conya. Fets els honors a aquest gran cantant, a mi la resta de l'espectacle se m'ha fet molt pesada; no m'ha aportat res a la música de Vivaldi, Bach, Häendel. També s'ha de dir que els instruments africans són molt primitius, amb una afinació precària —per dir-ho d'alguna manera—. La peça final ha sigut un Lascia ch'io pianga, del Rinaldo de Häendel que em pensava que no s'acabava mai. La versió "original" no dura ni cinc minuts, però aquí n'ha durat quasi vint, i la veritat, l'he escoltat amb harmonies modificades molt més aconseguides que aquesta.

En resum, un espectable que no m'ha convençut i que se m'ha fet pesat. Potser jo no estava en les millors condicions —el dilluns m'havien operat d'un ull— però només un i no crec que això m'afectés la percepció. Tot i així el públic que omplia El Canal en va sortir molt satisfet.

Un apunt interessant. Em sembla que vaig assistir en directe a un record Guiness. Al meu costat hi seia una senyora —per qualificar-la d'alguna manera que no sigui ofensiva— a la que li va sonar el mòbil. Una vegada? Fred, fred... Dues? Fred, fred... Tres? Premi! Quan la vam renyar, es va fer l'ofesa. Com diria l'ex ministre Federico Trillo: manda huevos!

Tala

TALA (HOLZFÄLLEN)

Al teatre El Canal de Girona)

Fer la crítica d'una peça de Thomas Bernhard no m'és fàcil per molts motius: és un autor complicat, a voltes recargolat, molt crític amb tot el que l'interessa i per acabar-ho d'arrodonir és centreeuropeu i jo, nosaltres, som mediterranis. Per això a mi m'és més fàcil parlar d'Eduardo de Filippo, però el que he vist és Tala (Holzfällen), o sigui que no tinc escapatòria. Espero que no em posin demandes com a ell quan va publicar aquesta obra.

"L'escriptor" a tornat a Viena i s'ha trobat amb els amics de joventut. Vint anys sense veure's! El motiu: un sopar a casa dels Auersberger després del funeral de la Joana Thul que s'ha suicidat, s'ha penjat. Quants records dels temps en que tots eren artistes trencadors, inconformistes, d'avantguarda. Avui, ja grans, conformats i acomodats, hipòcrites i snobs estan endinsats en el sistema de prebendes, subvencions... Que lluny estan els ideals de joventut!

La peça, penso, és una de les més difícils de pair de les  que conec de l'autor, però no per això menys interessant. Tira amb bala a tort i dret, i el que és més gros, amb personatges reals —d'aquí les demandes—, fins i tot un dels protagonistes, "l'escriptor" és ell mateix. Bernhard s'abraona sobre les seves tradicionals bèsties negres, la hipòcrita i vanitosa societat vienesa, aquesta vegada exemplificada en aquests artistes que s'han aburgesat i han acabat en la més desoladora mediocritat.

El director polonès Krystian Lupa és el responsable de tot: adaptació, escenografia, il·luminació i direcció. Només no s'ha ocupat del vestuari, molt bo per cert. L'escenari de El Canal estava ocupat per una estructura giratòria que ha permès representar diferents ambients, fins i tot diverses èpoques. Espectacular el mobiliari de clar estil sezession. La il·luminació adequadíssima al que passava, dosificada com una medicina.

L'obra s'ha fet en polonès ja que és una producció del Polski Theatre in Wroclaw, amb sobretitolació en català, que algunes vegades ha fallat. Tot i no entendre el que deien —només el que llegia—, m'ha semblat que les actuacions eren espectaculars, tan per la dicció com per l'espressió corporal. Com a exemple la Sra. Auersberger s'ha passat bona part de l'obra dreta al costat del piano de cua, digníssima amb un braç recolzat a la tapa.

L'obra és llarga —quatre hores i mitja amb entreacte— cosa que ha propiciat que la segona part s'ha fet un pèl més feixuga, però no m'atreviria a dir si el que ha baixat una mica és la peça o la nostra resistència. Cert que Bernhard "abusa" de llargs monòlegs, però també és cert que te moltes coses a dir i les diu amb contundència.

El Canal quasi ple d'un públic que sabia on es ficava. Forts aplaudiments per gratificar a uns actors (tretze) que es veien contents. Ha valgut la pena el desplaçament i l'esforç. El Temporada Alta s'està —o potser ja ho és— posicionant com un dels grans festivals d'Europa.

P.D. Perquè quan abans de començar la funció demanen apagar els mòbils hi ha gent que no ho fa? Misteri. Al meu costat, a una senyora —que per cert estava dormint— li ha sonat el maleït telèfon. Ha escudellat per dins de la bossa i no el trobava. La seva parella l'ha ajudat i han començat a treure coses de la bossa que semblava el camarot dels germans Marx. Mentrestant el mòbil sonant. Finalment l'home, emprenyat, ha agafat la bossa i ha sortit de la sala, naturalment molestant. Redéu quanta estupidesa!