Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tala. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tala. Mostrar tots els missatges

2 de nov. 2014

Tala

TALA (HOLZFÄLLEN)
Al teatre El Canal de Girona)



Fer la crítica d'una peça de Thomas Bernhard no m'és fàcil per molts motius: és un autor complicat, a voltes recargolat, molt crític amb tot el que l'interessa i per acabar-ho d'arrodonir és centreeuropeu i jo, nosaltres, som mediterranis. Per això a mi m'és més fàcil parlar d'Eduardo de Filippo, però el que he vist és Tala (Holzfällen), o sigui que no tinc escapatòria. Espero que no em posin demandes com a ell quan va publicar aquesta obra.
"L'escriptor" a tornat a Viena i s'ha trobat amb els amics de joventut. Vint anys sense veure's! El motiu: un sopar a casa dels Auersberger després del funeral de la Joana Thul que s'ha suicidat, s'ha penjat. Quants records dels temps en que tots eren artistes trencadors, inconformistes, d'avantguarda. Avui, ja grans, conformats i acomodats, hipòcrites i snobs estan endinsats en el sistema de prebendes, subvencions... Que lluny estan els ideals de joventut!
La peça, penso, és una de les més difícils de pair de les  que conec de l'autor, però no per això menys interessant. Tira amb bala a tort i dret, i el que és més gros, amb personatges reals —d'aquí les demandes—, fins i tot un dels protagonistes, "l'escriptor" és ell mateix. Bernhard s'abraona sobre les seves tradicionals bèsties negres, la hipòcrita i vanitosa societat vienesa, aquesta vegada exemplificada en aquests artistes que s'han aburgesat i han acabat en la més desoladora mediocritat.
El director polonès Krystian Lupa és el responsable de tot: adaptació, escenografia, il·luminació i direcció. Només no s'ha ocupat del vestuari, molt bo per cert. L'escenari de El Canal estava ocupat per una estructura giratòria que ha permès representar diferents ambients, fins i tot diverses èpoques. Espectacular el mobiliari de clar estil sezession. La il·luminació adequadíssima al que passava, dosificada com una medicina.
L'obra s'ha fet en polonès ja que és una producció del Polski Theatre in Wroclaw, amb sobretitolació en català, que algunes vegades ha fallat. Tot i no entendre el que deien —només el que llegia—, m'ha semblat que les actuacions eren espectaculars, tan per la dicció com per l'espressió corporal. Com a exemple la Sra. Auersberger s'ha passat bona part de l'obra dreta al costat del piano de cua, digníssima amb un braç recolzat a la tapa.
L'obra és llarga —quatre hores i mitja amb entreacte— cosa que ha propiciat que la segona part s'ha fet un pèl més feixuga, però no m'atreviria a dir si el que ha baixat una mica és la peça o la nostra resistència. Cert que Bernhard "abusa" de llargs monòlegs, però també és cert que te moltes coses a dir i les diu amb contundència.
El Canal quasi ple d'un públic que sabia on es ficava. Forts aplaudiments per gratificar a uns actors (tretze) que es veien contents. Ha valgut la pena el desplaçament i l'esforç. El Temporada Alta s'està —o potser ja ho és— posicionant com un dels grans festivals d'Europa.
P.D. Perquè quan abans de començar la funció demanen apagar els mòbils hi ha gent que no ho fa? Misteri. Al meu costat, a una senyora —que per cert estava dormint— li ha sonat el maleït telèfon. Ha escudellat per dins de la bossa i no el trobava. La seva parella l'ha ajudat i han començat a treure coses de la bossa que semblava el camarot dels germans Marx. Mentrestant el mòbil sonant. Finalment l'home, emprenyat, ha agafat la bossa i ha sortit de la sala, naturalment molestant. Redéu quanta estupidesa!

6 de maig 2013

Tala

TALA
(a la Sala Beckett)




Aquesta obra és l’adaptació que han fet Juan Navarro i Gonzalo Cunill d’un text no teatral de Thomas Bernhard del mateix títol. Talar vol dir tallar arran de terra i aquí fa referència a la tala d’artistes, comprats —talats— per l’estat, la societat. Els adaptadors han estructurat la peça com a un monòleg respectant, crec, mol l’estil de l’autor, mantenint les exageracions i les reiteracions.
El personatge ens explica que encara no sap perquè ha acceptat la invitació dels Auersberger per anar-hi a sopar després de l’enterrament de la Joana, una artista malaguanyada i anul·lada pel segon marit que fa temps la va abandonar. La Joana s’ha penjat. Al sopar hi ha un convidat d’honor, un artista de teatre que hi arribarà tard, molt tard, ja que està representant L’Ànec Salvatge, d’Ibsen. El personatge està molt emprenyat amb tothom... i per aquí és on Bernhard ens cola la seva eterna relació d’amor-odi amb Àustria, i l’stablishment —el Burgtheater surt una pila de vegades, i no per a bé— abominant de tot d’una manera descarnada i amargant.
El text és molt potent —l’autor no escrivia per concórrer a uns jocs florals— i penso que tan de la traducció com de la forma de portar-ho a escena se n’han sortit amb nota. A la posada en escena, com deia aquell andalús, hay que echarle de comer aparte. És força espectacular, però jo no he entès res. Quatre palets carregats d’ampolles de xampany buides presidien l’escenari i al fons una butaca d’orelles sense entapissar... La música també força curiosa: em començat amb Let The Music Play, de Barry White al més pur estil Sound of Philadelphia, i més tard em sentit un tros de Bist Du Bei Mir, de l’òpera Diomedes d’Stölzel, pur barroc centre-europeu.
Juan Navarro com a director i Gonzalo Cunill com a actor ho han fet molt bé, i no és una obra fàcil. La Beckett força plena i aplaudiments forts. Una mala notícia: el Raimon del bar s’ha jubilat i de moment ens hem quedat sense entrepans, copa de vi i cafè. Cagumdena!