TALA (HOLZFÄLLEN)
Al teatre El Canal de Girona)
Fer la crítica d'una peça de
Thomas Bernhard no m'és fàcil per molts motius: és un autor complicat, a voltes
recargolat, molt crític amb tot el que l'interessa i per acabar-ho d'arrodonir
és centreeuropeu i jo, nosaltres, som mediterranis. Per això a mi m'és més fàcil
parlar d'Eduardo de Filippo, però el que he vist és Tala (Holzfällen), o sigui
que no tinc escapatòria. Espero que no em posin demandes com a ell quan va
publicar aquesta obra.
"L'escriptor" a
tornat a Viena i s'ha trobat amb els amics de joventut. Vint anys sense
veure's! El motiu: un sopar a casa dels Auersberger després del funeral de la Joana
Thul que s'ha suicidat, s'ha penjat. Quants records dels temps en que tots eren
artistes trencadors, inconformistes, d'avantguarda. Avui, ja grans, conformats
i acomodats, hipòcrites i snobs estan endinsats en el sistema de prebendes, subvencions...
Que lluny estan els ideals de joventut!
La peça, penso, és una de
les més difícils de pair de les que
conec de l'autor, però no per això menys interessant. Tira amb bala a tort i
dret, i el que és més gros, amb personatges reals —d'aquí les demandes—, fins i
tot un dels protagonistes, "l'escriptor" és ell mateix. Bernhard
s'abraona sobre les seves tradicionals bèsties negres, la hipòcrita i vanitosa
societat vienesa, aquesta vegada exemplificada en aquests artistes que s'han
aburgesat i han acabat en la més desoladora mediocritat.
El director polonès Krystian
Lupa és el responsable de tot: adaptació, escenografia, il·luminació i
direcció. Només no s'ha ocupat del vestuari, molt bo per cert. L'escenari de El
Canal estava ocupat per una estructura giratòria que ha permès representar
diferents ambients, fins i tot diverses èpoques. Espectacular el mobiliari de
clar estil sezession. La il·luminació
adequadíssima al que passava, dosificada com una medicina.
L'obra s'ha fet en polonès
ja que és una producció del Polski Theatre in Wroclaw, amb sobretitolació en
català, que algunes vegades ha fallat. Tot i no entendre el que deien —només el
que llegia—, m'ha semblat que les actuacions eren espectaculars, tan per la
dicció com per l'espressió corporal. Com a exemple la Sra. Auersberger s'ha
passat bona part de l'obra dreta al costat del piano de cua, digníssima amb un braç
recolzat a la tapa.
L'obra és llarga —quatre
hores i mitja amb entreacte— cosa que ha propiciat que la segona part s'ha fet
un pèl més feixuga, però no m'atreviria a dir si el que ha baixat una mica és
la peça o la nostra resistència. Cert que Bernhard "abusa" de llargs monòlegs, però també és cert que te moltes coses a dir i les diu amb
contundència.
El Canal quasi ple d'un
públic que sabia on es ficava. Forts aplaudiments per gratificar a uns actors (tretze)
que es veien contents. Ha valgut la pena el desplaçament i l'esforç. El
Temporada Alta s'està —o potser ja ho és— posicionant com un dels grans
festivals d'Europa.
P.D. Perquè quan abans de
començar la funció demanen apagar els mòbils hi ha gent que no ho fa? Misteri. Al
meu costat, a una senyora —que per cert estava dormint— li ha sonat el maleït
telèfon. Ha escudellat per dins de la bossa i no el trobava. La seva parella
l'ha ajudat i han començat a treure coses de la bossa que semblava el camarot
dels germans Marx. Mentrestant el mòbil sonant. Finalment l'home, emprenyat, ha
agafat la bossa i ha sortit de la sala, naturalment molestant. Redéu quanta estupidesa!
