El Público

EL PÚBLICO

(al TNC)

Intuïa que aquest García Lorca no seria el que sempre he admirat, però als addictes a teatre ens passa com als gourmets: no ens agrada que ens passi per davant una novetat sense tastar-la. També sóc un admirador de l'Àlex Rigola, del que he vist coses que em van impressionar, com el trasllat al teatre de 2666 de Bolaño o el Woody Allen que fins fa poc ha estat a La Villarroel, per divertit.

Dit això, confesso que avui m'he avorrit perquè el text no m'ha arribat, i quan passa això entres en una espiral: no t'agafa, no pares atenció i no plegues res, així ras i curt. No m'atreviré a dir que la peça és dolenta, ni que està mal dirigida, mi que els actors ho han fet malament. Senzillament no hi he entrat. L'únic que m'atreviré adir que era dolent era el piano del conjunt que ha tocat al principi. El piano, no el pianista. Era un instrument electrònic d'aquells que fan servir els músics de catxet baix que toquen per la BBC (Bodas, Bautizos y Comuniones), els que sonen a clink, clank, clonk; dolent o mal programat.

Avui això és tot. La Sala (massa) Gran plena i els aplaudiments no massa entusiastes, tot i així uns quants espectadors han cridat bravo! Ja ho deia el Gallo: hay gente pa tó.