España Ingobernable

ESPAÑA INGOBERNABLE

(al Teatre Romea)

          Alberto San Juan és un actor estimat a Catalunya on acostuma a actuar amb assiduïtat. Aquests dies està al Romea amb dues obres: España Ingobernable i Autoretrato de un Joven Capitalista Español, aquesta última ja coneguda del públic català.

          España... és una mena de monòleg a dues veus: la d'ell i la de la guitarra de Fernando Egozcue, un músic re-emigrat, o sigui que el seu avi es va exiliar a l'Argentina per culpa de la guerra civil i ell, el nét, ara ha emigrat tornant a Espanya.

          San Juan comença explicant-nos la merda de país en que vivim, així, clar i català, però no Espanya com a terra, sinó com a Estat. Ens situa al 1520 amb els Comuneros de Castilla, passem al 1640 amb la Guerra dels Segadors,  i així anem tirant amunt cap a la Primera República, la guerra civil, el franquisme i la transición falsa, per acabar avui. Si això fos una conferència podria ser avorrit, però San Juan, hàbilment, ho amaneix amb anècdotes, poemes i cançons. A més ell és una bèstia de l'escenari, el coneix i sap com l'ha de trepitjar i això fa que l'espectacle se'n beneficiï. Es mou amb solvència, fa veure que s'oblida de coses, va a la tauleta de fons per consultar notes... tot molt espontani, encara que jo crec que ho te més que mil·limetrat, però l'efecte és molt bo.

          El guió està farcit de referències històriques, però principalment de poemes, poemes dels millors, aturant-se en els que el franquisme va matar: Federico García Lorca, Miguel Hernández... De tots es sabuda la por que tenen els governs totalitaris als poetes, especialment quan son bons... i acaben matant-los, aquí i a tot arreu, com va fer Pinochet amb Víctor Jara.

          Però no tot va ser seriós i trist. Amb l'ajut impagable del guitarrista Fernando Egozcue, van desgranar moments impagables, cantant cançons i fent bromes i rient, com quan van anunciar que cantarien una cançó d'amor junts. "Per sort és molt poc coneguda i ningú notarà la nostra falta de tècnica" va dir, i s'arrenquen amb Paraules d'Amor que el públic va taral·larejar.

          En quant a l'acompanyant guitarrista, val a dir que és d'una pulcritud impecable. Moltes vegades els guitarristes massa polits, aquells als que mai els grinyola una corda, sonen a mecànics. Egozcue és d'una polidesa excelsa, però de la seva guitarra en surten músiques plenes de cor i sentiments. En un moment determinat es va arrencar amb el Libertango de Piazzola i puc jurar que en el silenci de la platea es va sentir com els pèls del tots els espectadors es posaven de punta. Una sensació brutal.

          En fi, gran nit de teatre que potser no és realment teatre, potser recital, conversa distesa amb amics... fins i tot míting polític, però coneixeu una forma millor de denunciar als sàtrapes que mitjançant el teatre? L'hora i quart prevista es va convertir en hora i mitja, i en acabar el públic va aplaudir amb força i ganes.

          Després me'ls vaig trobar sopant al Rita Blue i els vaig saludar i felicitar i se'ls veia molt contents.

Masacre

MASACRE

(al Teatre Lliure)

          De vegades els noms de les companyies teatrals se'm confonen; Animalario, Teatro del Barrio... és igual, sé que estic parlant del mateix personal, gent de teatre de Madrid d'un gran nivell, i que sortosament ens visiten cada any al Teatre Lliure. A la capital espanyola —tot i que els que em coneixen saben que és una ciutat que no suporto— tenen molt bones companyies, com els especialistes de teatre clàssic del Segle d'Or espanyol, però que trenquin motlles i arrisquen amb un teatre d'avantguarda com aquests, poques.

          Masacre és una peça escrita, dirigida i interpretada per Alberto San Juan acompanyat de Marta Calvó, una actriu catalana que jo no recordo haver vist mai al teatre; possiblement treballi "allà" com tants catalans.

          L'obra no és de planteamiento, nudo i desenlace, ni explica una història convencional, més aviat és una mena de reflexió en veu alta carregada de preguntes: el poder polític està subordinat a l'econòmic? qui el té aquest poder? perquè, des de quant?... Tot això amb una estructura molt interessant començant amb una mena de show televisiu on un matrimoni, sota uns focus, expliquen qui són i com viuen. Gent normal, diuen ells. Tenen un magnífic apartament en una zona exclusiva, amb jardí, piscina, escola molt bona a prop, bones comunicacions, dues feines ben pagades; gent normal... diuen ells.

          Amb un hàbil canvi de llums ens trobem amb un relator (sempre els dos mateixos actors) que ens explica el naixement de la banca "moderna" espanyola a la vora de la Ría de Bilbao, les grans famílies casades entre elles, i així es fa un repàs al naixement i creixement del capitalisme espanyol en el temps i s'hi van afegint noms com Botín, Escrivà de Balaguer, March, Koplowitz, Botella i Aznar. Mentrestant aquell matrimoni del principi ha anat perdent la feina... Una obra política i de denúncia.

          És especialment interessant la forma com s'ha plantejat l'obra. L'Espai Lliure amb només una cadira com a escenografia. Els ambients s'han creat a base d'una il·luminació extraordinària signada per Raúl Baena, una forma excepcional de crear situacions, sense trucs ja que els raigs lluminosos només podien anar contra les persones o el terra. Només expressió corporal i paraula ben dita, naturalment amb un text molt ben treballat i una pila de dades ben dosificades, una filigrana, doncs s'han deixat anar un munt de referències, noms i xifres i ni per un moment s'ha fet pesat ni ha semblat un informe econòmic del Banc Mundial. Sembla mentida que amb un tema tan àrid, els setanta minuts de l'obra ens han passat en una bufada.

          Val a dir que la Marta Calvó i l'Alberto San Juan S'han entregat i han convertit aquest informe en una creació, i en compensació els assistents que omplíem l'Espai Lliure fins a la bandera, els hem gratificant amb una tanda d'aplaudiments memorable i merescuda. A la sortida més que comentaris, elogis.

El Rey

EL REY

(al Teatre Lliure de Montjuic)

 A Madrid, es fan moltes i diversos tipus d'obres de teatre, com es correspon a una ciutat gran que a més és la capital d'un estat. Entre els grups importants del que en podríem anomenar teatre d'avantguarda hi ha el de la companyia Teatro del Barrio, un projecte impulsat per Alberto San Juan i uns quants col·legues que entre altres coses pretenen fer política mitjançant la cultura. Són gent molt potent i estimada pel públic barceloní, i que els responsables del Teatre Lliure conviden sovint.

El Rey és una obra escrita i dirigida per Alberto San Juan, una obra de ficció en que el protagonista, el personatge central, és un paio anomenat Joan Carles I, un inútil, un home acabat que pel que sembla ja no serveix a ningú, però no és l'únic que desfila al llarg de l'obra: Joan de Borbó, Francisco Franco, Sánchez Ferlosio, Henry Kissinger, Adolfo Suárez, el general Armada o Felipe González hi surten per explicar el seu paper (galdós) en la història recent. Tots salvapàtries de pacotilla que més hauria valgut que es dediquessin a la cria de gallines.

El Rey és una obra volgudament exagerada, carregant les tintes al estil del que feien els bufons a l'edat mitjana. Tres actors —Luis Bermejo, Alberto San Juan i Guillermo Toledo— han fet més papers que els imaginables, imitant postures, gestos i veus de manera impecablement àcrata; no han deixat allò que en castellà en diuen títere con cabeza i ho han fet amb autoritat.

La peça es fa a l'Espai Lliure, ell lloc idoni, ja que l'obra necessita de certa intimitat i en un teatre gran es perdria la mala llet, que en té molta. L'escenografia, del mateix Teatro del Barrio és mínima, pràcticament només una tron tronat —perdoneu la redundància—, un setial fet caldo, amb les potes ranques i escorat cap a la dreta. Una il·luminació genial d'Andrés Lima i Raúl Baena ha donat un to quasi mortuori, amb bona part de l'obra amb focus contra el públic, feridors... l'he trobat impressionant (m'ha recordat la de Urtain).

No explicaré res del que succeeix damunt l'escenari perquè aquestes coses explicades les mates, però si vull citar una frase escrita al programa de mà "a Espanya la construcció de la ignorància del nostre propi passat és política d'Estat", signat Emilio Silva, president de l'Asociación para la Recuperación de la Memopria Histórica. Clavat!!!

Aneu a l'Espai Lliure a veure com aquests tres craks del teatre de l'altiplà les hi foten sense engaltar, com diem al meu poble. Algunes coses us faran emprenyar, però us ho passareu molt bé.

P.D. Curiosament hi ha un personatge públic que no treu el nas en cap moment de l'obra, i mira que és sinistre: José María Aznar. Apostaria que han passat d'ell per menysprear-lo, per ofendre'l, per dir-li que no val ni per això.

Autoretrato de un joven capitalista español

AUTORETRATO DE UN JOVEN CAPITALISTA ESPAÑOL

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Avui al Lliure, l'Alberto San Juan ha fet truc i repicó, o sigui, a l'hora normal l'obra que vaig comentar ahir i en sessió quasi golfa —al Lliure se'n diu fora d'hores— aquest monòleg que va estrenar a principis d'abril de l'any passat a la Sala Triángulo de Madrid. Un espectacle de una hora i 25 minuts que avui n'ha durat més de dues; es devia trobar còmode  la sala de Gràcia.

Autoretrato de... no és una obra de teatre, ni possiblement un monòleg; més aviat es podria qualificar de conferència "interpretada" on fa un repàs, desordenat, de la història d'Espanya des que ell va néixer (1968) fins... fins que si li van inflar les boles. Comença amb una mena de manifest. "Sóc capitalista. El meu banc especula amb aliments. Tinc assegurança mèdica privada i la llum contractada amb una empresa que roba als seus clients per obtenir el màxim benefici..."

Alberto San Juan, co-fundador de Animalario, artista compromès que mai ha deixat de ser crític amb el poder, és un gran actor i a més una força de la naturalesa i avui ho ha demostrat en aquesta mena de marató de més de dues hores en que ha passat per tots els registres, des del còmic mi novia me dice que no le como suficientemente el coño; pues que se lo zampe otro, que yo no doy abasto!, fins al més amarg quan denuncia la decepció que li han produït el PSOE, partit teòricament progressista. Se'l nota molt dolgut perquè li han fallat "els seus", des dels socialistes fins el diari El País. L'obra és una mena de teatre documental salpebrat amb confessions personals més o menys inventades. Quan la van estrenar algú va dir no es teatro, es verdad, i possiblement tingués raó.

L'escenografia és sòbria amb només una mena de taula i una cadira, quatre efectes de llum i res més. Ell no para quiet, movent-se en cercles, anant amunt i avall de l'escenari i fent tota mena de gestos amb un molt bon control de les expressions tan de la cara com del cos; res més. Bé, aquesta expressió és equivocada perquè sembla que vulgui dir poc i ha donat molt, jo diria que s'ha buidat sencer.

Un excel·lent per aquest artistàs que a més és el responsable del text i la direcció, excel·lents. Avui aquest xicot dormirà pla després de les dues representacions. La sala de Gràcia plena i tothom aplaudint amb ganes, drets, agraint-li l'esforç. No us puc recomanar que hi aneu perquè ha estat representació única.