Les Estrebades d'una Pinta Trencada

LES ESTREBADES D'UNA PINTA TRENCADA

(a la Sala Atrium)

Cada any surten del Institut del Teatre una pila de llicenciats, i s'ha de dir que molt ben preparats. "I ara què?" es deuen preguntar. Doncs ara a buscar-se la vida, cosa que, de la manera com està el pati, no és gens fàcil. Per això són tan benvingudes iniciatives com el cicle de creació escènica DESPERTA LAB que han organitzat entre la Sala Atrium i la Nau Ivanow. Una empenta a la creació teatral més activa i emergent de Catalunya.

Avui he vist al Atrium Les Estrebades d'una Pinta Trencada, un títol genial d'una companyia amb un nom que també té tela: Les Noies També són Calves, però això és marginal. L'important és que es tracte d'una mena de teatre contemporani i trencador, gens conservador; atrevit, però sense atzagaiades, rigorós i ben interpretat.

"Vaig anar a la universitat 6 vegades, vaig tenir 10 parelles i 40 casaments. Vaig tenir 150 gossos sempre amb el mateix nom, i fills... tants que ni els recordo. Gairabé cada dia era rica i pràcticament tots era una princesa". La Lia no està satisfeta i fa una involució viatjant al seu passat, i dialoga amb la nena que va ser. Potser busca respostes a la seva infelicitat perquè no; ara no està satisfeta...

 Les dues intèrprets —Mar Pawlowsky i Elena Nieto— ens han obsequiat amb dues actuacions molt bones fent uns paper gens fàcils per poc convencionals, una mena de monòlegs dialogats (?), molt ben dirigides per Antonio Calvo que penso que ha entès l'obra del dramaturg Jaume Viñas. L'escenografia de Sebastià Brosa i Marina Soteras, molt senzilla, dues taules, quatre cadires i una paret de fons amb una pista del retorn a la infància: el dibuix a la paret de la Minnie, la parella de Micky Mouse.

La Sala Atrium força plena d'un públic preferentment jove que ha aplaudit amb ganes. Obra recomanable, això sí, no us penseu que aneu a veure una peça convencional, entenent per convencional allò del planteamiento, nudo y desenlace. Diguem que és com... més actual. Sí, molt més actual.

La Millor Nit De La Teva Vida)

LA MILLOR NIT DE LA TEVA VIDA

(al Club Capitol)

A mi m’agraden les comèdies, encara que siguin intranscendents; l'únic que els demano és que siguin enginyoses i ben escrites; tan me fa que siguin vodevils. També m’agrada anar a Can Pistoles de tan en tant, on he vist coses molt divertides del Rubianes, del Leo Bassi, del  Carles Flavià... i per acabar-ho d’arrodonir em recorda quan tenia divuit o dinou anys i hi anava a veure pelis de tiros quan feia la mili. Fi de l’apunt històric-nostàlgic i anem a l’obra d’avui.

Aquesta vegada he anat enganyat i em refereixo al crític del Time Out, revista que acostuma a posar un asterisc vermell al costat de les obres de la cartellera que considera que “s’han de veure”. Redéu! També s’ha de dir que no és l’únic que l’ha valorat. Al 2007 —l’obra no és nova— li van donar el Premi Butaca al millor text. Colló!

M’estalviaré explicar de que va perquè és irrellevant, però sí vull aclarir que el text de Jordi Silva és molt fluix i tot i que a voltes fa riure, poc enginyós i ple re recursos barats; de cara a la galeria. La posada en escena és patètica. Sé que són temps difícils, però s’hi ha de posar una mica de ganes i imaginació. Si un escenari representa dos ambients, a l’esquerra la vivenda d’una parella jove sense recursos i a la dreta la d’una vídua rica, molt rica, els mobles no poden ser de la mateixa categoria. Val, a l’esquerra taula de formica i dues cadires de plàstic, però a l’altra cantó que hi fa una cadira entapissada de plàstic i un armari que a Ikea van descatalogar fa vint-i-cinc anys?. La il·luminació del tipus interruptor: ara apago, ara encenc.

I els actors? A mi no m’han agradat, però potser ho feien de mala gana vist el que l’Antonio Calvo, el director, els feia fer. Potser també hi ha tingut a veure el públic. En una sala que te un aforament de 523 butaques, n’hi havia de buides... quasi 500! Penso que això pot menjar la moral del més trempat.

           Pocs aplaudiments, però això sí: aquell ximple que sempre es posa dret i crida bravo! avui també hi era. De vegades penso que em segueix.