ESTAT DECEPCIO

ESTAT DECEPCIO

(a la Sala FlyHard)

          Entrem a la FlyHard i ens trobem la sala partida per la meitat per una bastida; òndia, com si els hi sobrés espai. Estructura de ferro, taulons.... Estan fent reparacions i no ens han avisat? No, fan una obra, però de les de teatre, no allò que en diuen "fer obres". I la bastida que hi fot? Doncs de tot: de cotxe de la policia, de sala de reunions d'un bufet d'advocats, de cel·la d'una comissaria de policia i fins i tot... de bastida d'una obra, quan realisme!, ves quines coses.

          La Carla Torres és una dramaturga i directora de teatre que ens ha ofert aquesta obra  "social" i de "denúncia". Segur? Sí. Guerra contra la corrupció, amunt els punys! Bé... això sembla a primera instància, però...

          A veure; a la universitat hi ha moguda. Els estudiants de no sé quina facultat s'han tancat i demanen... denuncien... bé, el que sigui amb contundència, no nos moverán. Però les coses es compliquen, els piolins entren i la majoria d'estudiants es caga a les calces. Ha arribat el moment de pirar i dues amigues decideixen fer-ho despenjant-se per una bastida d'obres que hi ha a la part del darrere. Quan arriben a terra les trinquen perquè ha passat alguna cosa. Les dues idealistes fan cap al cuartelillo dels maderos. Mal rotllo, però no per les dues, doncs una és filla d'una magistrada de l'audiència...

          A partir d'aquí Carla Torres juga amb tot, començant pel públic, i a fe que juga molt bé les seves cartes, perquè hi ha un moment que sembla que l'obra tirarà cap a un teatre "seriós" i reivindicatiu, però ca... la molt punyetera ens fa anar per allà on vol i al damunt fent conya, perquè l'obra comença a caminar cap a uns verals, que deunidó.

          Conclusió una obra divertida, àgil i desenfrenada. Hi ha moments que hi tal merder, que quasi no s'entén res del que diuen. Altres realment brillants, com quan els advocats del despatx de la defensa "treballen", o quan els piolins parlen de com es depilen els baixos; guillette, cera tèbia...?

          Molt bona escenografia d'Anna Tantull. D'entrada sembla que pot molestar la sala partida amb aquella andròmina però de seguida t'adones que "la bèstia" donarà molt de joc. Si aquí hi afegim que el moviment escènic és de la Vero Cendoya —recordeu Broken Heart Story de la mateixa autora a l'Atrium?—, doncs no cal dir res més. Molt bones actuacions dels cinc intèrprets, i m'agradaria destacar una cosa: al Xavi Gardés l'hem vist despatxar moltes entrades a la Fly, i fins tot fer algun paper de maldito en alguna obra, però avui s'ha pogut esplaiar a gust; felicitats!

          Aneu a la Fly, no us la perdeu. Us farà reflexionar una mica i, molt important, us ho passareu molt bé.

La Podrida

LA PODRIDA

(al Tantarantana)

Diuen, els que la coneixen, que Carla Torres és una stajanovista, una persona amb gran capacitat de treball que escriu, actua, dirigeix... La Peleona és una companyia de la que és, junt amb altres, fundadora. Avui han estrenat al Tanta LA PODRIDA. Jo em pensava que La Podrida era un joc de cartes espanyoles, i sí que ho és, però l'obra no va per aquí.

La cosa va d'una família d'aquelles en que s'hi barregen l'amor, la desconfiança, les enveges... El grup està composat per l'àvia (104 anys) la mare (?) la filla i el fill (mitjana edat) i les seves parelles. La convivència és difícil perquè hi ha tensions, especialment amb els conjugues, però en realitat els germans s'estimen i per això es diuen les coses pel seu nom. A l'obra només hi apareixen el noi, la noia i el seu marit. De la resta de personatges només se'n parla, i no sempre bé. Com us podeu imaginar és una comèdia d'embolics familiars.

Obra sense altre pretensió que la de divertir i val a dir que ho aconsegueix. No té més pretensions, doncs és força previsible, però està ben estructurada i desenvolupada de forma intel·ligent. S'utilitzen bé els recursos per fer-la funcionar només amb tres actors, però manté presents al escenari als absents, que no es troben a faltar; possiblement que si hi haguessin intervingut haurien fet nosa. La peça està organitzada en un bucle ja que comença i acaba en la mateixa situació i mateix lloc.

Tots els recursos: escenografia, il·luminació, la música —per cert, feia temps que no escoltava Money dels Pink Floid—, vestuari,  eren senzills però adequats a la comèdia. Penso que no ha fet falta res més i possiblement algunes fastuositats haurien fet nosa. Les interpretacions bones, destacant la pròpia Carla Torres sempre sembla que robi la funció als companys, perquè és molt expressiva i contundent a l'hora d'interpretar.

Si sou dels que de tan en tant us agrada veure una comèdia per divertir-vos sense preocupacions,  aneu a veure-la. De totes maneres, si la vostra família s'assembla a la de l'obra, comenceu-vos a preocupar.

Sota Zero

SOTA ZERO

( a la Sala Atrium)

La Peleona és una companyia teatral jove que en pocs dies ha col·locat dues obres de teatre a la cartellera de Barcelona; la anterior setmana a la Sala Beckett i ara a la Atrium. Sota Zero és la comèdia —o és un thriller?— que es va estrenar el dia 21 en aquest teatre del carrer Consell de Cent i que he vist avui.

L'acció passa al pis que acaben d'estrenar una parella que ha decidit anar a viure junts. Aquesta nit faran un sopar d'inauguració i han convidat al germà i la germana d'ella i la ex parella del germà, que està embassada, abandonada i a punt de parir; tots són companys des de l'institut i tots tenen factures pendents. Però se'ls hi ajunta un company, antic nòvio d'una d'elles, que ningú voldria retrobar, però de sobte ha aparegut després de 10 anys d'absència. On era? I per cert, que hi fa al menjador un cadàver embolicat en plàstic? Això és normal? I com és que senten veus provinents del més enllà? Això és paranormal? De mica en mica les coses es van complicant i queda clar que tothom te coses a amagar i que tots intenten salvar el cul.

Carla Torres és l'autora i directora junt amb Carles Mallol, i per les dues coses que he vist d'imaginació no n'hi falta. Sembla especialitzada en deixar-se anar com si a l'hora d'esmorzar ja hagués fet 20 o 30 brainstormings ella soleta i després es posés a escriure a tota màquina. Això és bo, però després —al tractar-se d'un estil prop de la novel·la negre— tots els embolics s'han de desempantanegar, i aquí és on penso que li falla una mica l'invent i opta pel que en podríem dir "final obert i a fer punyetes", una mica com si digués ja han passat vuitanta minuts i hem de plegar.

La posada en escena és molt simple; l'Atrium ha prescindit de la grada amb seients estil Ryanair, i amb cadires han format dues estrades amb l'escenari central al llarg, i al final una nevera amb congelador, us podeu imaginar perquè? —nevera, congelador, un mort, sota zero...—. Molt bé. Els actors han respost perfectament al perfil dels personatges que a mida que la obra avançava han anat descobrint el fills de puta que eren.

Peça divertida que ha sigut rebuda amb forts aplaudiments. Penso que es podria polir i deixar menys caps per lligar i estalviar-li la feina a l'espectador amb final obert, però possiblement aquesta sigui la intenció de l'autora, i no seré jo qui la pretengui corregir. Avui ens ha tocat sessió amb la boja de torn que riu cridant i fet esgarips fins i tot quan l'acció no fa riure gens, però hem tingut la sort que aviat s'ha controlat, o potser s'ha quedat afònica. No vull ser dolent ni voler mal a ningú, però benvingudes siguin certes mancances de vibracions vocàliques. La sala plena del tot i forts aplaudiments.

L'Efecte Perfecte

L'EFECTE PERFECTE

(a la Sala Beckett)

Aquests dies s'està fent un minicicle anomenat Teatre Jove a la Sala Beckett i a mi tot el que faci olor de "jove" m'interessa, potser per contraposició amb la meva edat; a més els joves són el futur. Consta de tres obres: Collectivus, L'Efecte Perfecte i La Roulotte. Collectivus no la he pogut veure; vaig badar i no vaig trobar entrades. Avui parlaré de L'Efecte Perfecte i més endavant de la Roulotte.

Carla Torres n'és l'autora, una noia molt jove a qui li va sorgir la idea a partir d'un seminari que va impartir per a adolescents i va escriure "alguna cosa que els atragués, que tingués tocs cinematogràfics... una obra a mig camí entre el suspens i la ciència ficció", segons diu ella mateixa.

L'acció sembla passar en una mena de day after, o "mecanoscrit del segon origen", on al món només hi queden menors de 18 anys. Al carrer només hi ha adolescents i es formen grups però de vegades es separen i no es troben. Finalment un grup de cinc —en part coneguts i en part desconeguts— es concentren en la nau d'un polígon...

Aquest és un gènere molt complicat d'escriure que necessita d'una precisió mil·limètrica, i si deixes serrells penjats te'ls acabes trobant i no t'ho acabes de creure perquè queden coses penjades i et preguntes "com és que aquell no...?" o "perquè la noia feia veure que...? al marge que la peça es resol una miqueta pel sistema Deus ex machina.

L'escenografia és bona, la il·luminació correcta i el vestuari de canalla jove, roba actual. Les actuacions una mica irregulars. Al principi algun dels personatges grinyolen, però al llarg de la funció es van posant en el seu paper. Penso que es pot treure suc de la idea, però en conjunt l'hauran de treballar més, tan en el guió com en les actuacions.

Tot i així, benvingudes les noves idees i les companyies joves. Són el nostre futur i per tant és bo que es rodin. La Beckett amb més de mitja entrada.