73 Raons per deixar-te

73 RAONS PER DEIXAR-TE

(al Teatre Goya)

Per començar voldria felicitar a Focus i Bitó Produccions per atrevir-se a produir un musical d'aquestes característiques, de petit format i parlant d'amor, o millor dit de desamor. Algú l'ha comparat amb The Last Five Years de Jason Robert Brown. Compte, que les comparacions les carrega el diable i penso que aquesta obra possiblement sigui el millor musical de petit format que s'hagi escrit mai, però tot i així 73 raons... te mèrits per ser ben considerat.

Utilitza la cronologia "al seu aire", anant endavant i enrere amb els problemes de la parella. Penso que això la fa interessant i contemporània. La història és molt senzilla: una parella es coneix en la càrrega policial d'una manifestació. Ell hi és per convicció i ella per error. Ell està amb els indignats i ella per comprar-se unes sabates moníssimes que es tenia ullades per les rebaixes. L'atzar els reuneix i comencen una relació... que s'espatllarà. Com he dit l'obra no respecta la cronologia i anant endavant i enrere ens adonem que les coses no peten rodones. També és interessant el plantejament en que els pares de la parella donen explicacions de perquè s'estan trencant les coses, en una mena de cor grec en segon pla.

Penso que el text està molt ben escrit i Guillem Clua (Smiley), autor del llibret, ha donat ales al compositor Jordi Cornudella per crear una partitura interessant amb moments brillants. Un  piano i un violí posen la música al espectacle; és la mínima expressió, però funciona.

D'actors n'hi ha quatre: la parella jove: Mercè Martínez i Marc Pujol i els pares vidus: Abel Folk i Mone Teruel. Tots actuen i canten bé. De la Mone ja sabia del que era capaç d'oferir, però del Abel Folk no, i m'ha sorprès l'autoritat en que ha actuar i cantat. La parella jove ho ha fet molt bé, però penso que "els iaios" els han "avançat". Andreu Gallén (al piano) i Víctor Pérez (al violí) han estat el suport necessari per a la bona marxa de l'obra. Penso que la direcció d'Elisenda Roca ha estat molt correcte.

Problemes? Un canvi que ha servit per donar peu a la resolució de l'obra que possiblement ha estat un gir amb un salt massa forçat que al públic ens ha destarotat una miqueta. Tot i així penso que l'obra té mèrit i val la pena de veure. Escenografia molt correcte sense grans escarafalls: vestuari al mateix nivell. Si sou de musicals, aneu-hi.

T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré

T'ESTIMO, ETS PERFECTE, JA ET CANVIARÉ

(al Teatre Poliorama)

Si no us agraden els musicals, no cal que continueu llegint, però com que a mi sí que m’agraden, continuaré escrivint. De musicals n’hi ha de diferents classes; des dels de gran format —Swenney Todd, El Fantasma de l’Òpera, Anything Goes— als de petit format —The Last Five Days, Pegados— i tots tenen el seu lloc dins el món de l’espectacle.

El d’avui pertany als del segon grup, no per això menys important. Joe di Pietro, autor del text i Jimmy Roberts, de la música van crear un dels espectacles més vistos del off Broadway i si l’aneu a veure entendreu per què. Són quasi dues hores d’enginy, de situacions molt comprensibles —per conegudes— i a la vegada divertides, servides per uns textos magníficament adaptats a realitat actual i una música excepcional. És un recorregut per la vida, des de les primeres cites amoroses fins a la vellesa, passant per tota la gamma: festeig, matrimoni, separacions, viduïtat...

Elisenda Roca, persona no habitual en la direcció, ho ha fet cum laude. Ha portat a Frank Capdet, Mercè Martínez, Muntsa Rius i Jordi Vidal a la excel·lència, això sí, molt ben acompanyats per Andreu Gallén, pianista i director musical i Víctor Pérez al violí. L’obra te un ritme trepidant basada en diferents quadres en els que es representen successives situacions en que el públic quasi no tenim temps de descansar entre somriures i rialles. M’imagino el poc que poden descansar els actors. Sempre he pensat que un bon pianista amb la potència adequada per aguantar dues hores dona per a molt, i avui ho he pogut corroborar.

Aquesta obra no és nova a Barcelona. L’any 1999 ja es va fer dirigida per Esteve Ferrer i l’any següent, si no m’equivoco, tornada a pujar a l’escenari amb un altre elenc. Ara està programada fins el 28 d’abril i a jutjar pels aplaudiments que ha obtingut del públic i les cares de satisfacció de tothom quan sortien, no m’estranyaria que la tinguessin de prorrogar. Tant de bó!