LA SALA ROJA

LA SALA ROJA

(al teatre Metropolitan Sura de Buenos Aires)

Avui a Buenos Aires hem vist una obra que fa tres anys vam veure a Barcelona, concretament a la Sala Badabadoc, el petit espai especialitzat en teatre argentí: La Sala Roja. És una gran peça menor, amb un toc costumista, divertida, àcida i a la vegada tendra. Vaja, una joia...

Està escrita i dirigida per Victoria Hladillo, una dona que a partir de la maternitat va descobrir un món nou: els dels pares i mares que porten els petits a les guarderies, gent conscient, participativa i que formen part de les AMPA’s, associacions de mares i pares d’alumnes, van a reunions per parlar d’activitats i altres collonades. Aquí vull fer un apunt: habitualment les persones que descobreixen “coses” a partir de “situacions” que els passen, són gent que s’hi fixa molt i que veuen coses que els demés no veuen.

L’obra és molt bona i no només divertida. És àgil, ben escrita i ben interpretada, i té una cosa que jo sempre reivindico: un càsting ajustat en que cada personatge te’l creus perquè físicament dona el to necessari: la mestra una doneta amb cara de bona persona i una bata exacte que les que veia jo a les guarderies juan anava a recollir als meus néts. La mare pija i bona que està com un tren, amb uns texans ajustats que li marquen un cul desitjable, però amb un caràcter impossible. La dona ecologista que porta galetes a la reunió fetes sense sucre, sense farina, sense ous, sense gluten... o sigui un miracle, i així amb els sis personatges.

La peça està molt ben dirigida per la mateixa autora i l’hora i mitja passa en una revolada, i en voldries més, però molt sàviament la tallen a l’hora i mitja deixant molt bon gust.

Per no allargar-me us deixo l’enllaç de la meva ressenya de quan la vaig veure a Barcelona http://blocdenkbrota.blogspot.com/2017/02/la-sala-roja.html .Podeu dir-me carallot per anar a veure una obra que ja havia vist a milers de quilòmetres, però com va dir Buda un dia que no anava fumat: cadascú és com és.

La Sala Roja

LA SALA ROJA

(a la Badabadoc)

Començo pel començament. No, que ningú s'espanti, no allò que en un principi Déu va crear... no, em refereixo a la Badabadoc, petita sala del barri de Gràcia de Barcelona que es va estrenar ara fa just dos anys amb Blanca Desvelada de la Alejandra Jiménez, quasi res. Un espai que te aquella estranya virtut de només al entrar-hi t'hi sent còmode, i això no és poc.

Fins demà fan La Sala Roja, una peça divertidíssima de teatre cent per cent argentí, un teatre que —segons un expert amic meu— és com un souflè, que creix i creix, però gran part de la trama és aire, no acaben d'explicar res (expressament), però quedes encantat.

La Sala Roja, de Victoria Hladillo, és la reunió de pares d'alumnes d'un jardí d'infància. Avui s'han reunit cinc persones sota la direcció de la mestre de la classe, tot i que els pot atendre poc perquè té problemes no sabem de quin tipus. De seguida veiem que hi ha una mare que s'erigeix com a líder, una dona alta, guapa, espectacular, manipuladora, que intenta portar-ho tot al seu terreny. Un matrimoni, ell sembla un executiu que te el cap a una altra banda i la seva dona una fleuma. Un xicot jove, molt participatiu que pateix perquè amaga alguna cosa i una noia que per primera vegada acudeix a les reunions; militant ecologista, macrobiòtica i tota mena de collonades fetes amb espelta i sense sucre. Hi ha un altra personatge, la Renata, que en realitat és la presidenta del grup, però avui fa tard i es comunica per mòbil mitjançant la mestra de la classe, o sigui que no es comunica. És com el compte de la Senyoreta Júlia d'Strindberg; està present per no surt mai a escena. El que si està present és el caos, un caos de dimensions espectaculars.

L'obra és molt divertida, malgrat no ser una comèdia de riure, més aviat és d'embolics. Àgil, ben escrita, ben dirigida i magníficament interpretada. El càsting és un dels grans encerts. Sense que obrin la boca veus els personatges clavats en els seus papers. Podria ser un sainet, una comèdia de costums, seguint les regles que Aristòtil va explicar a la seva Poètica: usar personatges corrents, explicar fets quotidians, introduir elements còmics i explotar defectes del caràcter dels personatges.

Si a tot això hi afegim el que a alguns ens fa caure la bava, l'accent argentí, tan dolc (de vegades) i aquella forma de "llargar" a velocitats de la llum quan discuteixen, doncs la cosa queda més que rodona. L'escenografia molt bona, una classe de jardí d'infància, on els pares seuen incòmodes en tamborets micro, pissarra, dibuixos enganxats... El vestuari molt bo; la mare manipuladora amb talons alts, i uns texans ajustats marcant figura, la ecologista amb roba poc ajustada i sabata baixa, el pare amb vestit negre i corbata i la seva dona com si sortís de la perruqueria i amb bossa de ma.

Aquesta obra la porten fent mesos en un teatre de Buenos Aires anomenat El Camarín de las Musas, un alternatiu de referència que els "teatreros" que viatgen a la capital del Plata coneixen bé. Esperem que no sigui la última vegada que ens visiten.