LA SALA ROJA
(al teatre Metropolitan Sura de Buenos Aires)
Avui a Buenos Aires hem vist una obra que
fa tres anys vam veure a Barcelona, concretament a la Sala Badabadoc, el petit
espai especialitzat en teatre argentí: La Sala Roja. És una gran peça menor,
amb un toc costumista, divertida, àcida i a la vegada tendra. Vaja, una joia...
Està escrita i dirigida per Victoria
Hladillo, una dona que a partir de la maternitat va descobrir un món nou: els
dels pares i mares que porten els petits a les guarderies, gent conscient,
participativa i que formen part de les AMPA’s, associacions de mares i pares d’alumnes,
van a reunions per parlar d’activitats i altres collonades. Aquí vull fer un apunt:
habitualment les persones que descobreixen “coses” a partir de “situacions” que
els passen, són gent que s’hi fixa molt i que veuen coses que els demés no veuen.
L’obra és molt bona i no només divertida. És
àgil, ben escrita i ben interpretada, i té una cosa que jo sempre reivindico:
un càsting ajustat en que cada personatge te’l creus perquè físicament dona el
to necessari: la mestra una doneta amb cara de bona persona i una bata exacte
que les que veia jo a les guarderies juan anava a recollir als meus néts. La
mare pija i bona que està com un tren, amb uns texans ajustats que li
marquen un cul desitjable, però amb un caràcter impossible. La dona ecologista
que porta galetes a la reunió fetes sense sucre, sense farina, sense ous, sense
gluten... o sigui un miracle, i així amb els sis personatges.
La peça està molt ben dirigida per la
mateixa autora i l’hora i mitja passa en una revolada, i en voldries més, però
molt sàviament la tallen a l’hora i mitja deixant molt bon gust.
Per no allargar-me us deixo l’enllaç de la
meva ressenya de quan la vaig veure a Barcelona http://blocdenkbrota.blogspot.com/2017/02/la-sala-roja.html .Podeu
dir-me carallot per anar a veure una obra que ja havia vist a milers de
quilòmetres, però com va dir Buda un dia que no anava fumat: cadascú és com és.
