SUITE TOC NÚM. 6

SUITE TOC NÚM. 6

(A la Sala Beckett)

          La meva àvia va ser analfabeta fins els vint-i-cinc anys, quan ja tenia tres fills, però era una dona sàvia. Deia que per resoldre un problema l'havies de conèixer. Suposo que per resoldre una malaltia de les anomenades "mentals" t'hi has d'enfrontar, de cara, i sortir de l'armari. Fàcil de dir, però es necessita una cosa poc freqüent: valentia.

          Aquests dies a la Sala Beckett hi ha en cartell un espectacle de nom SUITE TOC NÚM. 6, una pereformance (en podríem dir) de Les Impuxibles, les germanes Peya. Tothom (del món de l'espectacle) les coneix; no es limiten a fer muntatges "macos" i encara diré noms més ofensius "bufons, monos"; tenen les capacitats per fer-los, però segur que no els interessa. Són persones compromeses, especialment en temes "delicats", com el feminisme, l'heteropatriarcat, els abusos sexuals (AÜC n'és un exemple) ... i ara les malalties mentals.

          TOC són les sigles que defineixen el Transtorn Obsessiu Compulsiu, una síndrome que pertany als trastorns d'ansietat. Conviure amb ells no és fàcil i la Clara Peya, que n'està diagnosticada, ens ho explica, sortint de l'armari. Imagineu-vos per un moment que esteu obsessionats pels accident de trànsit i que truqueu vint-i-cinc cops en un sol dia per assegurar-vos que la vostra germana no n'ha patit cap i està en cadira de rodes...

          L'obra, molt hàbilment, comença amb una història, explicada triplement: per un dels actors, projectant el text i relatada amb el llenguatge dels signes. Parla de la veïna de dalt, que es desperta de matinada i toca el piano obsessivament, i la veïna de baix que l'ha de suportar. Els texts que van fluint són una meravella, escrits per Maria Velasco. Mentrestant els cinc intèrprets es mouen harmoniosament entre el munt de teclats que hi ha escampats pel terra.

          En un moment determinat s'atura la funció i la Clara ens confessa que pateix TOC. Les músiques —que ningú esperi melodies fàcils— agressives, obsessives, continuen. El moviment escènic és suggestiu, absorbent i molt equilibrat, i es torna a aturar la funció, i ara és l'Ariadna la que ens parla. Diu "hola, sóc la germana de la Clara Peya, bé, sóc l'Ariadna Peya". Ara, després d'haver assumit durant molt anys, des de l'amor, el rol de "cuidador", pensa que necessita espai per a ella mateixa. Ens ho explica amb els ulls humits fent un homenatge a les persones de l'entorn dels que tenen problemes d'aquest tipus.

          Costa contenir les llàgrimes davant de les dues confessions, per la sinceritat i l'absència de melodramatisme. Parlen dues persones que s'estimen i molt, però que coneixen les dificultats de conviure amb aquests problemes.

          A la peça hi ha moltes coses més, però una ressenya s'ha d'acabar, o sigui que finalitzo. L'equip artístic és immillorable. Les dues germanes ajudades de Judit Pujol i Maria Velasco han muntat una peça de molta categoria. Èlia Ferreró, Pau Vinyals i Adrià Vinyals han estat uns intèrprets fantàstics.

          Acabo donant-vos dos consells: no us la perdeu i no badeu. Només fins el dia 14 d'abril a la Beckett, i les entrades volen, o sigui, que vosaltres mateixos. Us ho tornaré a dir: no sigueu carallots!

(A) Murs, a love story

(A) MURS, A LOVE STORY

(al Versus Teatre)

El tercet Clara Peya, Ariadna Peya i Miriam Escurriola ens han ofert un nou muntatge —i fins avui ja en són uns quants— que fins al 12 de gener estarà al Versus, el teatre amb pinta de Off, però butaques de West End, comodíssimes.

(A)MURS, A LOVE STORY és un espectacle de música i dansa en el que es narra la vida d'una parella (Ella i Ell) que viuen en una ciutat on s'aixeca un mur que la separa en dues parts. Cadascun viu en una de les parts separades. A més la parella té una mena de doble parella, unes ombres que interactuen amb ells. Faig aquesta sinopsis perquè és la que diu el programa de mà. En la dansa clàssica (el Trencanous, Romeu i Julieta) és molt fàcil seguir la trama de la història; fins i tot en la moderna (West Side Story), però en la contemporània ja no ho és tant; per això he transcrit part de la explicació.

Però més difícil encara que fer-ho entendre és emocionar, i curiosament aquesta història, tot i la seva dificultat de comprensió, m'ha arribat, i ho ha fet perquè m'ha transmès unes sensacions que m'han fet vibrar, i aleshores la trama m'ha semblat un mitjà (irrellevant?) per tocar-me el cor. I com s'hi arriba tan endins?

Per començar amb rigor. Un bon espectacle ha d'estar ben fet i aquí hem contat amb les germanes Peya: la Clara com a compositora, la Ariadna com a coreògrafa i la Miriam Escurriola com a directora, i d'aquest esforç conjunt n'ha sorgit l'espectacle, però no n'hi ha prou en tocar bé el piano —la Clara és la pianista de l'espectacle— i ballar correctament —la Ariadna n'és la ballarina—, l'important és la creativitat i ara hem arribat al moll de l'os. Tan els temes musicals, com els moviments de dansa són molt bons, expressius i contundents, de vegades fins a graus bèsties, i aquí hi ha la clau perquè funcioni.

Si hi afegim la resta dels executants, cantants i ballarins, interpretant i dansant "coses" gens fàcils, haurem arribat al desllorigador del perquè és un molt bon espectacle La Versus a tres quarts d'entrada i els aplaudiments al cent per cent. Felicitats canalla, perquè vull dir que són gent jove, molt però que molt, jove; el nostre futur, vaja.

Tot és Fum

TOT ÉS FUM

(a la Nau Ivanow)

A la desbaratada Nau Ivanow encara s’hi pot veure un espectacle molt i molt recomanable: Tot és fum, primer espectacle de dues noies joves, molt joves, que a més són germanes, la Clara i l’Ariadna Peya. La primera pianista i compositora i la segona ballarina i coreògrafa.

L’amor en 5 intents, és el subtítol de la creació “que beu de la dansa, la música i la poesia visual” segons explica el programa de mà. Malgrat la joventut de les autores m’ha semblat un espectacle madur i molt ben construït. Els intèrprets són ballarins i cantants, quatre noies i un noi amb l’afegit d’una nena petita , que ens endinsen en el que podríem anomenar dansa-teatre i que al fil de cinc cançons diferents plantegen diferents situacions (amoroses?). En cada tema els rols són diferents.

Les coreografies són molt contemporànies, de vegades acrobàtiques, i molt suggerents. Segons el mateix programa de mà els referents ha sigut Pina Bausch, Sacha Waltz... però jo hi he vist també referències a Bob Fosse, per exemple en el número de les prostitutes. Em va venir al cap el número Big Spender de Sweet Charity.

En quant als temes musicals, basats en poemes de Amadeu Bergés, són molt bons, molt ben construïts i la interpretació excel·lent, a càrrec de piano, baix elèctric i bateria, tots tres en estat de gràcia.

La posada en escena molt adequada. Al cap d’un moment t’oblidaves que estaves en aquell magatzem desmantellat, gràcies també a una il·luminació adequada, de vegades mínima.

Un espectacle rodó, ben dirigit per Míriam Escurriola. Ni una butaca buida i fins i tot gent asseguda a terra en un dia que el Boss actuava a Montjuic. Forts aplaudiments. Aquesta canalla arribarà lluny (profecía i desig).