Tell Me on A Sunday

TELL ME ON A SUNDAY

(al Versus Teatre)

          Aquest és un musical que, com tants ha sofert força adaptacions i varies modificacions al llarg de la seva vida. Jo el vaig veure l'any 1983 al Palace Theatre de Londres sota el nom de Song and Dance, un muntatge de Cameron McIntosh —qui si no— que va agrupar Tell Me On A Sunday i Variations. La primera part és la "song" i la segona la "dance".

          Al Versus s'ha fet Tell Me On A Sunday, la part cantada, un monòleg on la protagonista, una noia anglesa que ha anat als USA s'enamora repetides vegades dels homes equivocats. És una peça difícil que exigeix molt de la intèrpret, tan com a cantant com a actriu, ja que "parla" amb els seus amants, escriu cartes a la seva mare i es fa reflexions, però no té mai oponent al davant, una mena de recital però molt teatralitzat.

          Penso que el director Ferran Guiu ha comés dos errors de plantejament; el primer i més important ha estat posar inalàmbric a la cantant. El Versus és un teatre petit, 120 butaques, al que no calia dotar d'amplificació electrònica, sempre procliu a la distorsió si l'intèrpret "apreta" molt. Tampoc tinc clar que la sonorització estès molt encertada, Lu Fabrés te molta potència i hi havia moments àlgids en que la veu saturava. El segon problema per a mi ha estat l'acompanyament musical.

          Penso que la partitura, excepte en els moments en que la noia està emprenyada, és intimista i els matisos són importants. Entenc perfectament que en un muntatge modest no es pugui disposar d'una orquestra amb cordes per acompanyar la veu —hi havia moments que la música demanava a crits un violoncel—, però el saxo m'hi ha sobrat, n'hi havia de sobres amb la flauta i el clarinet, però el vertader problema ha estat la bateria. Excessiva, rockera i monòtona. Ni per un segon ha fet servir les escombretes i ha abusat de les baquetes de feltre damunt el "ride". La meva opinió és que el trio musical no ha ajudat a la cantant.

          El Versus a mitja entrada. L'agost i començar tan tard penso que no ajuda, però és el que hi ha.

La Peixera

LA PEIXERA

(al Versus Teatre)

Quan els espectadors anem al teatre sabem perfectament on ens posem, que assistim a una cerimònia de l'engany. Paguem una entrada i a canvi ens expliquen una història que, habitualment, és falsa, pura ficció. I doncs? Ens agrada que ens fotin la bleda al clatell? No; ens agrada que ens expliquin i representin romanços i demanem que, tot i saber que són falsos, ens els puguem creure. Al menys per a mi això és bàsic; vull que m'enganyin amb autoritat, amb contundència.

De vegades els dramaturgs tenen una bona idea, però està fora o lluny de la seva experiència; es pensen que la dinàmica és una, la que els sedueix per la seva història, però a la realitat allò no funciona d'aquella manera, i els que coneixem mínimament el tema —pels motius que siguin; l'hem treballat, l'hem sofert...— notem com tot grinyola per no ajustar-se a la realitat. És el que penso que ha passat amb La Peixera del dramaturg Toni Cabré, l'obra que he vist al Versus.

la Peixera és un thriller, i per tant no explicaré res de la trama. Puc avançar que l'acció passa en una empresa, concretament en el departament d'informàtica, en una sala que està darrera un vidre, o sigui una "peixera", però qualsevol cosa que avancés seria un spoiler imperdonable. El món empresarial me'l conec bastant i penso que les coses a les empreses no funcionen com l'autor ha explicat. i per això el que passava a l'escenari no m'ho he cregut.

No diré que els actors ho hagin fet malament, però m'ha semblat que la història no tenia gruix i així no és possible defensar-se. En quant a la direcció d'Òscar Molina, penso que hi ha hagut un problema de plantejament; part de l'obra s'ha fet a crits, cosa que a mi m'ha molestat —el soroll cada dia m'encabrona més—, i com deia la meva àvia "no per cridar es té més raó".

En fi, no m'ha acabat de convèncer, però a gran part del públic sí, ja que ha aplaudit abastament, o sigui que el "raro" dec ser jo.

Cinc

CINC

(al Versus Teatre)

Si he de dir la veritat, avui no sé com posar-m'hi, perquè he de fer una crítica negativa i em sap molt de greu perquè els cinc actors d'aquest musical són gent molt jove que estic segur que han posat molta il·lusió en aquest projecte. Em dona la impressió que als cinc intèrprets els han enganyat, que els hi han venut la moto de fer un musical, com si fos fàcil, i a falta d'una història els hi han fet creure que es podia fer a base de retalls. Doncs no és així.

El mal d'agafar trossos d'aquí d'allà és que no hi ha fil conductor creïble. Començar amb un tema de Jerry Bock i de seguida passar a un altra de John Kander només refiant-se de la paraula money, és molt forçat. I així anar enllaçant temes diversos amb sense massa coherència; l'un de Bernstein (un dels millors) i l'altra de Arlen (un altra indispensable)... sí, temes molt d'ells coneguts, al menys per la gent que estima el musical, però ¿com cohesionem el que li passa a un jueu de finals del XIX en la Rússia del tsar a un alemany l'any 1931?

Això sense parlar de la interpretació musical en que el color ha quedat monòton: una guitarra i una percussió limitadíssima: una caixa, un cajón i dos platets. Al final ens hem avorrit de tanta monotonia i repetició dels mateixos patrons. Un altre defecte que hi he trobat a la part musical ha estat la modificació in extremis de les melodies. Els autors treballen moltíssim el tema de la melodia i avui m'ha semblat que l'arranjador i director musical s'ha passat amb les ganes de "fer-ho diferent".

He de dir que he acabat desagradablement sorprès perquè entre els responsables de l'obra hi ha uns quants noms que tenia (encara tinc) en molta consideració, i per això he anat a l'estrena. Penso que un mal dia el podem tenir tots, començant per mi escrivint aquesta crítica i per això no cito cap nom. El que sí diré és que em sembla que estem pagant un preu alt, o molt alt per culpa de la síndrome de la TV. Estudiants que encara no s'han acabat de formar participen en concursos musicals de televisió; intrusos amb morro també hi fan cap, cantant o fent de jurat, i amb el sistema —que un tiet meu mig filòsof rural en deia d'inflaglobos— amb presentadors elogiant-ho tot amb un to molt elevat, passa bou per bèstia grossa, i a base de Gran Hermano, Operación Triunfo i Oh Happy Day i no sé quants programes més, situem al personal en un lloc que no (o encara no) els pertoca.

No puc acabar sense referir-me a la mal educada que a la fila del meu davant (la 5 de la grada B) ha engegat el mòbil fins a tres vegades. Quan li he recriminat, s'ha intentat defensar dient que estava fent una ressenya. Li he replicat que apart de tocar allò que no sona al espectadors de la fila de darrere seu, destarota als actors que de sobte veuen una cara il·luminada entre el pati de butaques. Emprenyada l'ha apagat i ha fet com els crítics que no es refien de la memòria i escriuen, a les fosques, en un quadern, habitualment gros, per poder fer lletra enorme en la penumbra; autèntics professionals. Com pot ser que encara hi hagi impresentables d'aquesta categoria?

Cloaca

CLOACA

(al Versus Teatre)

Maria Goos és una autora neerlandesa sobre la qual jo tenia una confusió important; encara no sé per què em pensava que era una altra persona, una escriptora de pes dins el teatre europeu. Si tot el que ha escrit és similar a Cloaca, anem arreglats. Unes declaracions llegides després de veure la peça m'han confirmat el meu error. "Després de deu anys i més de dotze versions de la meva obra a diferents països, puc dir que la versió catalana és la millor que he vist arreu del món". Apaga i vámonos.

Penso que Cloaca és una comèdia demodée, amb una línia argumental molt fluixa, dispersa i gens creïble. Els quatre companys de joventut amb vides de diversa fortuna no s'aguanta per enlloc i les reflexions de "com érem" i "com som ara" no aporten res a l'interès de l'obra. Per acabar-ho d'espatllar a mitja obra i per celebrar l'aniversari d'un d'ells, els companys li regalen la visita d'una striper... patètic.

L'adaptació és de Roger Pera i no tinc ni idea de si l'ha arreglat o l'ha espatllat; Óscar Molina l'ha dirigit i els actors han fet el que han pogut, però amb aquest material a les mans... res a fer. Per acabar-ho d'espatllar la peça dura quasi dues hores, i tot i que les butaques del Versus són còmodes... el temps costa de passar.

Tot i així el Versus ple d'un públic que ha aplaudit molt, es veu que s'ho han passat bé. Fins i tot uns quants espectadors s'han aixecat exaltats i han començat a cridar bravo! Jo me'ls mirava incrèdul mentre pensava en aquella famosa frase del Gallo: hay gente pa tó.

P.D. Avui la crítica no l'he escrit al sortir del teatre. He deixat passar un dia, i després d'una reflexió, penso que amb tota seguretat m'he equivocat perquè aquest és un tipus de teatre que no m'interessa i no hi havia d'haver anat. Tampoc anava a veure el Paco Morán, i ho rebentava tot.

(A) Murs, a love story

(A) MURS, A LOVE STORY

(al Versus Teatre)

El tercet Clara Peya, Ariadna Peya i Miriam Escurriola ens han ofert un nou muntatge —i fins avui ja en són uns quants— que fins al 12 de gener estarà al Versus, el teatre amb pinta de Off, però butaques de West End, comodíssimes.

(A)MURS, A LOVE STORY és un espectacle de música i dansa en el que es narra la vida d'una parella (Ella i Ell) que viuen en una ciutat on s'aixeca un mur que la separa en dues parts. Cadascun viu en una de les parts separades. A més la parella té una mena de doble parella, unes ombres que interactuen amb ells. Faig aquesta sinopsis perquè és la que diu el programa de mà. En la dansa clàssica (el Trencanous, Romeu i Julieta) és molt fàcil seguir la trama de la història; fins i tot en la moderna (West Side Story), però en la contemporània ja no ho és tant; per això he transcrit part de la explicació.

Però més difícil encara que fer-ho entendre és emocionar, i curiosament aquesta història, tot i la seva dificultat de comprensió, m'ha arribat, i ho ha fet perquè m'ha transmès unes sensacions que m'han fet vibrar, i aleshores la trama m'ha semblat un mitjà (irrellevant?) per tocar-me el cor. I com s'hi arriba tan endins?

Per començar amb rigor. Un bon espectacle ha d'estar ben fet i aquí hem contat amb les germanes Peya: la Clara com a compositora, la Ariadna com a coreògrafa i la Miriam Escurriola com a directora, i d'aquest esforç conjunt n'ha sorgit l'espectacle, però no n'hi ha prou en tocar bé el piano —la Clara és la pianista de l'espectacle— i ballar correctament —la Ariadna n'és la ballarina—, l'important és la creativitat i ara hem arribat al moll de l'os. Tan els temes musicals, com els moviments de dansa són molt bons, expressius i contundents, de vegades fins a graus bèsties, i aquí hi ha la clau perquè funcioni.

Si hi afegim la resta dels executants, cantants i ballarins, interpretant i dansant "coses" gens fàcils, haurem arribat al desllorigador del perquè és un molt bon espectacle La Versus a tres quarts d'entrada i els aplaudiments al cent per cent. Felicitats canalla, perquè vull dir que són gent jove, molt però que molt, jove; el nostre futur, vaja.

En la otra habitación

EN LA OTRA HABITACIÓN

(al Versus Teatre)

Jo de l’autora Paloma Pedrero no havia vist mai cap obra de teatre fins avui. He buscat informació i el que he trobat contrastable és que fa de columnista al diari La Razón (¡coño!) un dels de la Brunete mediàtica (per cert que el Sr. José Muanel Lara n’és editor, ell que defensa el diàleg entre Espanya i Catalunya, com si aquest diari hi ajudés molt). Però anem al que s’ha estrenat avui.

L’obra és un enfrontament entre una mare de quaranta i escaig anys i la filla de divuit. La noia descobreix que sa mare està a punt de cometre adulteri i d’aquí neix hora i mitja de discussió i diàleg, ara un, ara altra, que no convenç a ningú. El de la filla encara te certa coherència, però el de la mare... Per acabar-ho d’espatllar, l’obra no està ben escrita. I amb tot això, que es pot fer? Poca cosa. La directora no se n’ha sortit, però és que també és l’autora. L’escena final dels spaghetti ha sigut patètica.

Era el dia de l’estrena, però no ha fallat per això, ja que la porten rodada des de Madrid; el problema és que d’allà on no n’hi ha no en pot rajar, o això deia la meva àvia. M’ha semblat que el públic aplaudia per compromís, segurament perquè el dia de l’estrena es reparteixen moltes invitacions.