LA MEMÒRIA PERDUDA

LA MEMÒRIA PERDUDA

(al Teatre Eòlia)

     

          Fa molts anys que penso que Pablo Ley és un dels grans dramaturgs que tenim a casa nostra, i quan dic això penso més en les obres "petites" que han sortit de la seva ploma-cervell, com Paisaje Sin Casas o Joana 2015 Batalla Campal que en altres de més envergadura com F@ust versió 3.0. Crec que en aquestes "petites" és quan millor demostra la seva sensibilitat, que és molta.

          En fa menys, d'anys, que sé de la Raquel Ferri, exactament del juliol del 2016, quan vaig descobrir-la en aquella meravella vista a l'Eòlia titulada Joana 2015 Batalla Campal, del mateix Pablo Ley. Aquella nit d'estrena em vaig dir —de vegades parlo amb mi mateix, però no estic boig... del tot— "d'aquesta noia en sentirem parlar, i molt bé".

          Doncs avui el duo Ley-Ferri ajudats pel pianista Jorge de la Torre ens han tornat a deixar flipats amb La Memòria Perduda, peça que estarà a l'Eòlia només fins el dia 17. No puc deixar de copiar part del que diu el programa:

          "... en part és un homenatge a la meva mare i també un homenatge a la seva generació... És, a més, un homenatge a la dona, perquè el seu punt de vista és sensiblement diferent al de la història que habitualment s'explica. I és, en definitiva, un homenatge a tots els que han estat arrossegats per la història sense ser (ni voler-ho ser) protagonistes."

          Margarita Fancelli, la seva mare, era d'ascendència italiana i en l'obra repassarem les seves vivències des que era una nena fins a la seva fi, de la mà de Raquel Ferri ajudada del pianista De la Torre. Records entranyables com quan el seu pare va arribar a casa amb un anyellet, blanc i tendre com un núvol, o del seu primer amor, el Clark Gable que anava a veure al cine amb els setanta-cinc cèntims estalviats dels diners que li donaven a casa pel tramvia que no agafava i feia el trajecte corrents... Records durs com l'inici de la guerra civil espanyola, veient amb ulls atònits la crema d'esglésies... i la fugida d'Espanya cap a l'Itàlia dels seus avis. Sortir del foc i caure a les brases, doncs acabada la guerra civil va començar la segona mundial.

          El relat històric és rigorós, però el que s'explica vist pels ulls de la nena i adolescent és magistral, i aquí hi entren dos factors: la interpretació de la Ferri dirigida notablement pel mateix Ley i el suport magnífic del pianista De la Torre, amb una música realment difícil, quasi impossible de classificar, però clavada com a suport del que s'explica.

          L'obra desprèn una tendresa que flueix, quasi incomprensiblement, al costat de la duresa i brutalitat de les imatges de guerra, afusellaments, violacions de drets, però sempre mantenint la dignitat, el cap alt de les persones senzilles que tenen les idees clares.

          No us la perdeu perquè com he dit al principi només estarà en cartell fins el 17 de març, o sigui que espavileu-vos perquè jo aquesta mateixa nit he trucat a uns quants amics perquè no se la perdin i sé que ja han comprat entrades, o sigui que no badeu o us quedareu amb una mà a cada ou.

          P.D. Un detall, segons el meu criteri, a corregir. En alguns moment la narradora parla molt fluixet, perquè està molt trista o el que diu és molt íntim, i el piano li tapa la veu. Penso que l'intèrpret hauria de tocar una mica més "piano", i tema solucionat.

La Maternitat d'Elna

LA MATERNITAT D'ELNA

(al Teatre lliure)

          Avui manejarem tres noms: Elisabeth Eindenbenz, Assumpta Montellà i Projecte Galilei. La primera era una filàntropa Suissa que va fundar La Maternitat d'Elna, prop dels camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià de Rosellò i Ribesaltes (França), on hi van néixer prop de 600 infants que van salvar la vida gràcies a aquelles instal·lacions. Assumpta Montellà és una historiadora catalana autora del llibre La Maternitat d'Elna; persona controvertida per haver estat acusada de plagi i del que no s'ha defensat amb massa fortuna. Projecte Galilei és una companyia de teatre fundada per Josep Galindo i Pablo Ley que han tirat endavant una pila de projectes interessants. O sigui que al final, i contant bé, ens hem quedat amb cinc noms.

          La Maternitat d'Elna és una obra del 2008 i narra en primera persona la fugida d'una família catalana, al final de la guerra civil fins a acabar al camp de concentració d'Argelès sur Mer. La dona, la narradora, està embarassada i s'esgarrifa de pensar que la seva filla naixerà en aquella immunda platja, damunt la sorra bruta, però apareix l'Elisabeth i amb recursos d'una associació Suïssa munta la maternitat. Al llarg de la història s'aprofita per relatar l'èxode i el confinament als camps del sud de França, amb gran duresa contra el govern francès i els vigilants senegalesos. Són fets coneguts per a molts; el meu pare s'hi va passar una bona temporada a Argelès, i tot i que explicava poques coses, sabem que els van tractar pitjor que a animals.

          Per valorar l'obra em veig obligat a separar-la des de dos punts de vista diferents. Com a peça de teatre m'ha semblat no massa cohesionada. He trobat el relat excessivament trencat per les aturades i les cançons i això m'ha impedit que m'integrés totalment en el fil narratiu, i penso que el responsable ha estat el dramaturg, Pablo Ley que la va escriure així. La incorporació de Franco Piccino, molt efectiu al piano l'he trobat una idea bona, però no els temes triats —n'ignoro el responsable—. Bon inici amb el Clair de Lune de Debussy, però més tard hi han hagut uns quants temes que no he entés que hi feien, com I Wish Your Love o Lili Marleene.

          Però com a peça "testimoni dels fets" l'he trobat molt equilibrada. Sense evitar les situacions més punyents, no s'ha caigut en cap mena de sensibleria ni s'ha abusat de recursos per buscar la llagrimeta fàcil. Es parla durament de l'exèrcit dit "nacional", deixant-lo en el seu lloc, però tampoc s'elogia el republicà; es deixen els fets com van ser perquè el protagonisme no era el malament que ho van fer els uns i altres sinó com i quant van patir els exiliats, especialment les dones.

          Teatre documental i d'homenatge, especialment envers a la figura d'Elisabeth Eidenbenz que va saber projectar un raig de llum damunt d'aquella pila de persones desemparades i desesperades, lluny de les seves llars i separades dels seus sers estimats. En aquests moments aquesta obra fa mal perquè no massa lluny, també a les aigües del mediterrani s'estan vivint situacions similars, Allò de que l'home és l'únic animal que ensopega sempre amb la mateixa pedra, tristament és veritat.

Joana 2015 Batalla Campal

JOANA 2015 BATALLA CAMPAL

(al teatre Eòlia)

Al primer terç del segle XV, en plena Guerra dels Cent Anys —el que la va batejar es quedà curt perquè en va durar cent divuit—, una noieta que es deia Joana, dita la Pucelle d'Orléans, va sentir veus que li manaven expulsar els dolents (els anglesos) de França. En part se'n va sortir, però al final la van fregir a la foguera. Veieu per on van els trets?

El primer que veiem només d'entrar al Teatre Eòlia és un terra amb uns rectangles dibuixats, emmarcant unes frases escrites en valencià, i per sobre coses diverses: unes taronges, un conillet de peluix, una samarreta de superman, una espasa de fusta... Sembla un joc de la xarranca, i sí, ho podria ser perquè de seguida descobrirem que la protagonista és una nena. En un extrem també hi ha un músic; un guitarrista que li farà de contrapunt.

Es diu Joana, la nena, i viu a Montaverner, un poble de la vall d'Albaida, i no para quieta. Ens explica amb entusiasme el seu primer record, la seva mare donant-li el biberó; la primera paraula que va dir: Gustavo, el nom del seu tiet i una pila de coses més sense parar de xerrar i moure's amunt i avall. És vital i entusiasta. Quan des de la porta de casa li crida a sa mare "surto", ja està lluny; va a buscar a la seva amiga Maria a la pitjor hora de calor, quan tothom té portes i finestres tancades...

Un dia està sola al camp —segurament a l'hora de la calor, quan no ha trobat cap amiga—, i sent una veu que li diu que ha de salvar el món i expulsar els dolents. Primer es pensa que és una broma de la Maria, però quan veu que no hi ha ningú amagat, molt seriosa agafa l'espasa de fusta i se'n hi va.

No penso explicar res més perquè l'obra està construïda com si haguessin fet puntes de coixí, una filigrana, i si continuo explicant coses ho espatllaré, hi quan parlo de construir en plural és perquè la dramatúrgia la signa Pabol Ley, però sol (ho diu ell) no l'hauria pogut fer. Ha estat un treball d'equip —work in progress, o com li vulgueu dir— junt amb la co-directora Ester Villamor, el músic i compositor Javier Gamazo i l'actriu Raquel Ferri, que és de la vall d'Albaida, d'aquí el preciós valencià en que està escrita i la manera de dir-lo d'ella.

És la primera vegada que veig aquesta actriu, i haig de dir que m'ha robat el cor. Sap el que són els matisos, té una dicció clara, és expressiva tan amb la cara com en el cos, i està en un estat físic notable, doncs en un moment de l'obra s'està saltant i corrent sense treva una bona estona. És la primera vegada que la veig, però no serà la última, perquè sortosament forma part de la nova Kompanyia del Lliure. Congratulem-nos-en.

Llàstima que l'obra ha caigut avui de la cartellera, però això al Grec ja passa. Espero que la reposaran; no es pot "suïcidar" una obra d'aquest nivell, que a més de rebre bones crítiques ha tingut un gran suport del públic, al menys dels que avui omplíem l'Eòlia, que hem aplaudit repetides i repetides vegades. Quan la facin en algun lloc, caceu-la, és de visió imprescindible.

Una reflexió: no sé si us passa a vosaltres, però a mi sí. Surto d'una obra immensa, grandiosa, boníssima; posada en escena espectacular, il·luminació, vestuari, moviment escènic fora del comú. No sé... "El Mestre i Margarita" per exemple (Teatre Lliure, juliol del 2012). Al sortir trobem companys i comentem el text, el muntatge, les segones lectures, les diferents interpretacions i ho intelectualitzem (o ho provem) tot. Fins i tot si tenim el dia tonto arribem a pensar el molt que en sabem, de teatre. En canvi hi ha obres fetes amb pocs mitjans, una actriu i una dosi d'entrega descomunal de tot l'equip i en contes de fer-te el saberut només et ve de gust pensar-hi i ser feliç, com avui.

Digue'm la Veritat

DIGUE'M LA VERITAT

(al Museu d'Arqueologia de Catalunya)

¿No us passa que quan entreu en un teatre al que mai havíeu estat sentiu un pessigolleig, com si anéssiu a començar una mena de ritus d'iniciació? Feia anys que no entrava al MAC i mai ho havia fet per veure-hi teatre, i al travessar l'ampli vestíbul he sentit aquesta mena de frisança. Superada aquesta sensació, ens hem assegut a la sala central distribuïda en tres grades. Al mig ja hi havia els comensals (actors) asseguts a l'àmplia taula on se cel·lebrava el sopar, perquè l'obra comença amb un sopar.

Un sopar d'amics (més algunes parelles) que feia anys que no es veien. Uns amics que se'n van fer a causa d'un motiu ben poc corrent. Feien un viatge pel Pakistan i mentre viatjaven en autocar atrotinat, els cinquanta ocupants van ser segrestats. Van ser separats en grups de cinc i aquests van formar part d'un dels paquets, curiosament tots de Barcelona, tot i que no s'havien vist mai. Van estar 17 mesos raptats i al final alliberats sense que ningú demanés res a canvi.

Penso que és un bon començament pel que es va perfilant com a trhiller, però a partir de la primera mitja hora, la cosa es va embolicant, s'hi introdueixen una pila d'elements nous i al final acaba en un embolic fins i tot amb l'arcàngel Sant Gabriel. Jo als trhillers els demano que estiguin molt ben lligats

Llàstima, perquè l'escenografia ha quedat de primera al MAC, tot i que potser hauria estat millor que les tres grades d'espectadors haguéssim estat més prop de la taula del sopar. Els actors penso que ho han fet molt bé, però les actuacions no han estat convincents perquè el text no deia gran cosa, o potser massa coses i molt embullades.

La sala plena i com sempre que és nit d'estrena, s'han sentit us quants bravos entusiastes, però a mi m'ha semblat que els aplaudiments eren tebis, una mica de compromís, però també pot ser una percepció meva.

Paisaje sin Casas

PAISAJE SIN CASAS

(al Teatre Lliure de Monjuic)

El Teatre Lliure es continuen fent Aixoplucs i d’aquesta manera els que enyorem l’Espai Lliure el podem visitar, amorosos, satisfets de que encara hi sigui i estigui viu. Avui ha sigut el primer dia de Paisaje Sin Casas, de Pablo Ley, un vell conegut de la casa, adaptador junt amb l’Àlex Rigola de 2666 la immensa obra de Bolaño convertida en immensa obra de teatre.

La peça d’avui te un recorregut curiós; escrita fa vint-i-dos anys no es va estrenar fins l’octubre de l’any passat en la petita sala d’una escola de teatre. Ara per fi la podem veure en un teatre “de veritat”. És la primera dramaturgia de l’autor i va rebre el premi Marqués de Bradomín de l’any 90.

Tot i el temps passat, la peça no ha perdut actualitat, doncs parla de gent marginada, lumpen i, lamentablement, en 22 anys no hem millorat gens en aquest aspecte; possiblement hem empitjorat. Tres actors encarnen tres personatges que, a més de ser uns penjats, pràcticament no es comuniquen i la sensació de soledat és angoixant. Un no para d’explicar el que li ha passat junt amb un col·lega que està cremat possiblement per falta de droga. Han atracat un bar de barriada i han aconseguit poc més de dues mil pessetes en monedes i una llauna de tonyina! El que escolta el relat en realitat no l’escolta i de tan en tant deixa anar un discurs a la seva bola. El tercer entra i surt de l’espai i quasi no obra la boca...

L’escenografia  de Ian Gehlhaar molt bona: una merda de cuina-sala d’estar, bruta i fastigosa, molt ben il·luminada per Andreu Romani. S’aconsegueix un ambient lamentable que li va clavat al text. Alex Fauró ha dirigit molt bé els tres desgraciats protagonistes: Carles Gilabert, Eduardo Telletxea i Javier Beltrán.

L’Espai amb tres quarts d’entrada i el públic ha aplaudit amb ganes. L’obra estarà en cartell dins el 4 de maig. Com que estic segur que tots enteneu el castellà, us recomano que l’aneu a veure, a més la companyia que ho presenta es diu La Virguería, i a qui no li agrada veure virgueries?

14:45 MÚSICA ENTRE DUES GUERRES

(a La Seca Espai Brossa)

Cantar no és fàcil, no ho ha sigut mai. Cantar és com anar en bicicleta; tothom ho fa, al menys a la dutxa (cantar, no anar amb bicicleta a la dutxa) però pocs aconsegueixen fer-ho eficientment. Rosa Galindo no canta malament, però en l’espectacle 14:45 no m’ha convençut i encara no acabo de saber si és perquè no domina el micròfon o perquè l’espectacle no estava massa ben lligat.

Pablo Ley ha creat una dramatúrgia que fa un repàs a les cançons entre les dues guerres mundials, la que va començar al 14 i la que va acabar al 45, d’aquí ve el nom, però el projecte no ha estat massa reeixit. Per a mi el pitjor ha estat que la continuïtat de l’espectacle, el ritme, es trenca reiteradament. No m’importa que les cançons no s’acabin, però sí la continuïtat d’una a l’altra.

Un altra error crec que ha sigut la tria del pianista. Franco Piccinno, que jo no coneixia de res, té la pinta de ser un virtuós, però em temo que és un mal acompanyant de cantants. L’acompanyant no ha de ser protagonista, ha de ser un servidor que només ha de destacar en el moment de fer el solo. M’ha recordat a aquella periodista que té una pàgina setmanal al diari ARA i indefectiblement cada setmana surt a la foto i s’entrevista  a si mateixa; ja té mèrit.

Els solos d’aquest noi han sigut llargs, llarguíssims. Ha agafat el Bolero de Ravel, que ja és pesadet de natural, i l’ha estirat com un xiclet, i vinga de distorsions i de tractar-lo amb un minimalisme en que Michael Nymann semblaria Wagner, per passar, de sobte, a un virtuosisme estil Campanella de Liszt. I mentrestant la cantant, micròfon en mà, assegudeta en una cadira esperant...

A la Seca avui poca gent i aplaudiments tebis.