SUITE TOC NÚM. 6

SUITE TOC NÚM. 6

(A la Sala Beckett)

          La meva àvia va ser analfabeta fins els vint-i-cinc anys, quan ja tenia tres fills, però era una dona sàvia. Deia que per resoldre un problema l'havies de conèixer. Suposo que per resoldre una malaltia de les anomenades "mentals" t'hi has d'enfrontar, de cara, i sortir de l'armari. Fàcil de dir, però es necessita una cosa poc freqüent: valentia.

          Aquests dies a la Sala Beckett hi ha en cartell un espectacle de nom SUITE TOC NÚM. 6, una pereformance (en podríem dir) de Les Impuxibles, les germanes Peya. Tothom (del món de l'espectacle) les coneix; no es limiten a fer muntatges "macos" i encara diré noms més ofensius "bufons, monos"; tenen les capacitats per fer-los, però segur que no els interessa. Són persones compromeses, especialment en temes "delicats", com el feminisme, l'heteropatriarcat, els abusos sexuals (AÜC n'és un exemple) ... i ara les malalties mentals.

          TOC són les sigles que defineixen el Transtorn Obsessiu Compulsiu, una síndrome que pertany als trastorns d'ansietat. Conviure amb ells no és fàcil i la Clara Peya, que n'està diagnosticada, ens ho explica, sortint de l'armari. Imagineu-vos per un moment que esteu obsessionats pels accident de trànsit i que truqueu vint-i-cinc cops en un sol dia per assegurar-vos que la vostra germana no n'ha patit cap i està en cadira de rodes...

          L'obra, molt hàbilment, comença amb una història, explicada triplement: per un dels actors, projectant el text i relatada amb el llenguatge dels signes. Parla de la veïna de dalt, que es desperta de matinada i toca el piano obsessivament, i la veïna de baix que l'ha de suportar. Els texts que van fluint són una meravella, escrits per Maria Velasco. Mentrestant els cinc intèrprets es mouen harmoniosament entre el munt de teclats que hi ha escampats pel terra.

          En un moment determinat s'atura la funció i la Clara ens confessa que pateix TOC. Les músiques —que ningú esperi melodies fàcils— agressives, obsessives, continuen. El moviment escènic és suggestiu, absorbent i molt equilibrat, i es torna a aturar la funció, i ara és l'Ariadna la que ens parla. Diu "hola, sóc la germana de la Clara Peya, bé, sóc l'Ariadna Peya". Ara, després d'haver assumit durant molt anys, des de l'amor, el rol de "cuidador", pensa que necessita espai per a ella mateixa. Ens ho explica amb els ulls humits fent un homenatge a les persones de l'entorn dels que tenen problemes d'aquest tipus.

          Costa contenir les llàgrimes davant de les dues confessions, per la sinceritat i l'absència de melodramatisme. Parlen dues persones que s'estimen i molt, però que coneixen les dificultats de conviure amb aquests problemes.

          A la peça hi ha moltes coses més, però una ressenya s'ha d'acabar, o sigui que finalitzo. L'equip artístic és immillorable. Les dues germanes ajudades de Judit Pujol i Maria Velasco han muntat una peça de molta categoria. Èlia Ferreró, Pau Vinyals i Adrià Vinyals han estat uns intèrprets fantàstics.

          Acabo donant-vos dos consells: no us la perdeu i no badeu. Només fins el dia 14 d'abril a la Beckett, i les entrades volen, o sigui, que vosaltres mateixos. Us ho tornaré a dir: no sigueu carallots!

TOT VA BÉ SI ACABA BÉ

TOT VA BÉ SI ACABA BÉ

(al Parc dels Til·lers de Barcelona)

          Els que em coneixen segur que m'han sentit a dir més d'una vegada que Shakespeare és com el porc;  d'ell s'aprofita tot. A primera vista és una sentència poc respectuosa, però és una veritat com un temple, i aquests dies s'ha pogut comprovar, una un cop més, amb el que els Parking Shakespeare estan oferint al parc dels Til·lers de l'Estació del Nord.

          Tot Va Bé Si Acaba Bé (All's Well That Ends Well) és una de les comèdies menys representades del bard, que com tantes de les seves obres està més o menys inspirada en el relat d'un altra autor, en aquest cas el Decamerò de Boccaccio. Una història tonteta i força inversemblant que gràcies a la manera de fer dels Parking, i sota la versió i direcció, inspiradíssimes, del duet Mònica Bofill i Judith Pujol esdevé una peça divertida, refrescant i imprescindible per acomiadar la temporada.

          Una gentada estem assegut esperant, i a les set de la tarda es comença a sentir la fanfàrria amb que s'acosta la companyia a l'espiral que es dibuixa al parc, i que el públic rebem amb una bona tanda d'aplaudiments, i a continuació el bufó ens comença a explicar el que passarà, interromput repetides vegades per la resta de components de la faràndula, que li arriben a preguntar si ho explicarà tot ell o ho podran representar com estava previst. Aquesta manera de fer és marca de la casa i dóna un to distès i jocós a la peça.

          I així va discorrent al llarg de l'hora i mitja la senzilla i primeta peça del geni anglès, amb interrupcions dels uns als altres, amb cançons i danses amb moviments més dignes de Shin Chan que de l'època renaixentista, i el mateix passa amb les cançons que van des de la copla més cutre fins a mariconades com Olvídame Y Pega La Vuelta el duet Pimpinela (tela!).

          El vestuari és de traca i mocador. Des de l'elegància d'Òscar Bosch fent de Lafeu, americana i pantalon de lli color cru, barret del mateix color, fins als pantalons de jugador de bàsquet verd parxís talla XXXXXL, samarreta imperi, camisa mambo i mitjons impossibles d'Adrià Díaz en el paper de bufó, i així tota la companyia. A destacar la dicció de tots els components, clara i precisa; saben projectar la veu de manera exemplar i fins i tot persones com jo, que anem més curts d'oïda que de gambals, no ens perdem ni mitja paraula malgrat ser la representació a l'aire lliure. A això hi hem d'afegir molt bones actuacions amb l'estil que jo adoro: tots al mateix nivell, equilibrats, sense ningú destacant per damunt dels altres. Felicitats!

          No em puc estar d'anomenar els intèrprets: Òscar Bosch, Mireia Cirera, Ester Cort, Adrià Díaz, José Pedro García Balada, Pep García-Pasqual, Carles Gilabert, Ariadna matas, Santi Monreal i Ricard Sadurní.

          L'únic que he de lamentar, és el que passa amb tot el que és bo: s'acaba, però per altra banda ens queda l'esperança de que l'any que ve hi tornarem.

Este no es un lugar adecuado para morir

ESTE NO ES UN LUGAR ADECUADO PARA MORIR

(a la Sala Beckett)

L’he agafat de miracle, doncs avui era l’últim dia, me n’he sortit pels pèls —entrades esgotades— i ha valgut la pena. Actualment les obres duren poc i has de fer miracles per veure el que t’interessa. Este no és un lugar... és una peça molt ben estructurada en la que cap detall no és banal, per exemple la posada en escena. La Beckett ha sacrificat una munt de files de butaques per donar una profunditat poc habitual al escenari amb el corresponent sacrifici de “caixa”. I perquè?

Doncs per poder iniciar l’obra des de la quinta punyeta—l’actor totalment al fons— perquè de moment ens explica una cosa que realment ens interessa poc: ha trobat el seu gos aixafat a la vorera de la carretera. A partir d’aquí ens anem introduint en la seva família, el poble on viuen, el que diuen els habitants —personalitzats en l’amo de la ferreteria, un torracollons olímpic— i es van acostant a la fila 1, involucrant-nos als espectadors. Bravo per Víctor Peralta, responsable de l’espai escènic.

De mica en mica ens anem introduint en aquesta família, de la que falten el pare i el germà, morts, però hi són presents en cada moment en un joc molt hàbil. Exemple: expliquen una anècdota del pare i automàticament apareix el progenitor representant el que va passar, i així amb uns i altres, sempre fet amb un gran sentit del ritme, cosa que dona una dinàmica especial a l'obra. És una obra dura, però amb moments sinó còmics, sí brillants, com quan entren la mare i el veí/amant, enjogassats i al assabentar-se de la mort del gos, l’home li pregunta “que puc fer per tú?” i el fill respon “cordar-te la bragueta”.

Penso que Albert Boronat ha escrit una peça molt ben estructurada i força inquietant, i que la directora Judith Pujol ha sabut interpretar com s’havia de conduir. Els actors: Sergi Torrecilla, com a fill i narrador a la vegada i la resta de companys, Òscar Mas, Oriol Genís, Rosa Cadafalch, Pepo Blasco i Xavi Àlvarez han estat magnífics.

Conclusió: si este no es un lugar adecuado para morir, tinguem clar que tampoc és un lloc adequat per viure-hi. Forts i sincers aplaudiments dels que hem pogut entrar a la sala, i atenció, Accent Obskené continua presentant obres a la Beckett fins el 13 d’octubre. Estigueu al lloro.