He anat a la Biblioteca de
Catalunya a veure Assedegats, la última que l’Oriol Broggi, com a director, ens
ha ofert del gran Wadji Mouawad. Vagi per endavant que sóc un admirador dels
dos personatges: Broggi i Mouawad. Tots dos m’han donat moments que m’han fet
gaudir d’una de les coses que més m’estimo: el teatre. Amb ells vaig descobrir
una manera de fer-lo, no dic ni millor ni pitjor: una manera. Els descobriments
són importants, i si es fan d’adult encara més perquè les persones que estimem
la cultura de vegades tenim tendència a suposar que ja en sabem molt i que
pràcticament ho coneixem quasi tot. Doncs no.
Recordo que fa molts anys, i quan
dic molts vull, dir molts, una persona molt estimada em va regalar un disc.
Desembolicar un vinil té quelcom de màgic. Em recorda l’escena de la pel·lícula
de Luchino Visconti Gruppo Di Famiglia In Un Interno, on Il
Professore (Burt Lancaster) rep per correu uns discos que tenia encarregats
a Alemanya. La unció amb la que desembolicava el paquet només la podia
transmetre el gran Visconti. Tornant al meu vinil, era el Carmina Burana de Orff,
que jo no coneixia. Us podeu imaginar l’impacte i la alegria del descobriment?
Doncs d’això parlava.
Torno a Assedegats, però això d’avui
no serà una ressenya. El motiu és que no la vaig poder seguir bé. Dintre d’uns
mesos faré 80 anys i he perdut molta capacitat auditiva. La Biblioteca és un
espai preciós, però acústicament maleït. Quan l’obra es fa al llarg de la sala,
els que tenim el timpà com una baieta usada ens perdem moltes coses, i el
teatre de text si no es pot sentir sencer no acaba de funcionar. Per això no
diré si la peça em va semblar bé, malament o mitjanament potable. Seria injust
parlar del que no s’ha sentit complet.
Doncs que cony estic escrivint?
Ras i curt un acomiadament que ja vaig insinuar fa temps. Per a mi s’ha acabat
baixar (dic baixar perquè visc a Igualada, tres-cents i escaig metres per damunt el nivel del mar) tres i quatre vegades per setmana a
Barcelona per veure teatre. Si a això hi afegim que jo m’acostumava a desplaçar
en moto, fos estiu o hivern, que fa uns vint-i-cinc anys havia sofert un càncer
de pulmó, que me’n van extirpar un bon tros i que les malalties de pulmó les tinc totes,
us podeu imaginar que la cosa no està com per tirar coets.
La porqueria aquesta del
Coronavirus ho ha acabat d’espatllar tot. Me n’he sortit bé, però haig de
vigilar i no fer el ruc si no vull acabar en una caixa de pi. O sigui que em
veureu poc pels teatres. Segur que enyoraré les múltiples amistats que he fet
al llarg d’aquests anys, però això és el que hi ha.
Del teatre no me’n desvincularé
del tot. El que faré és seleccionar molt, i tampoc abandonaré la idea dels
#dillunskabrota que fem cada mes a Igualada. Durant aquest confinament m’he
posat a escriure molt i dintre de poc estrenaré una obra, un musical, o sigui
que avorrir-me no m’avorriré; no ho fet mai, no en sé.
Salutacions a tothom i no feu com
les bones nenes, les que van al cel; feu com les altres, les que van a tot arreu.
