14 de jul. 2020

ASSEDEGATS

ASSEDEGATS



          He anat a la Biblioteca de Catalunya a veure Assedegats, la última que l’Oriol Broggi, com a director, ens ha ofert del gran Wadji Mouawad. Vagi per endavant que sóc un admirador dels dos personatges: Broggi i Mouawad. Tots dos m’han donat moments que m’han fet gaudir d’una de les coses que més m’estimo: el teatre. Amb ells vaig descobrir una manera de fer-lo, no dic ni millor ni pitjor: una manera. Els descobriments són importants, i si es fan d’adult encara més perquè les persones que estimem la cultura de vegades tenim tendència a suposar que ja en sabem molt i que pràcticament ho coneixem quasi tot. Doncs no.
          Recordo que fa molts anys, i quan dic molts vull, dir molts, una persona molt estimada em va regalar un disc. Desembolicar un vinil té quelcom de màgic. Em recorda l’escena de la pel·lícula de Luchino Visconti Gruppo Di Famiglia In Un Interno, on Il Professore (Burt Lancaster) rep per correu uns discos que tenia encarregats a Alemanya. La unció amb la que desembolicava el paquet només la podia transmetre el gran Visconti. Tornant al meu vinil, era el Carmina Burana de Orff, que jo no coneixia. Us podeu imaginar l’impacte i la alegria del descobriment? Doncs d’això parlava.
          Torno a Assedegats, però això d’avui no serà una ressenya. El motiu és que no la vaig poder seguir bé. Dintre d’uns mesos faré 80 anys i he perdut molta capacitat auditiva. La Biblioteca és un espai preciós, però acústicament maleït. Quan l’obra es fa al llarg de la sala, els que tenim el timpà com una baieta usada ens perdem moltes coses, i el teatre de text si no es pot sentir sencer no acaba de funcionar. Per això no diré si la peça em va semblar bé, malament o mitjanament potable. Seria injust parlar del que no s’ha sentit complet.
          Doncs que cony estic escrivint? Ras i curt un acomiadament que ja vaig insinuar fa temps. Per a mi s’ha acabat baixar (dic baixar perquè visc a Igualada, tres-cents i escaig metres per damunt el nivel del mar) tres i quatre vegades per setmana a Barcelona per veure teatre. Si a això hi afegim que jo m’acostumava a desplaçar en moto, fos estiu o hivern, que fa uns vint-i-cinc anys havia sofert un càncer de pulmó, que me’n van extirpar un bon tros i que les malalties de pulmó les tinc totes, us podeu imaginar que la cosa no està com per tirar coets.
          La porqueria aquesta del Coronavirus ho ha acabat d’espatllar tot. Me n’he sortit bé, però haig de vigilar i no fer el ruc si no vull acabar en una caixa de pi. O sigui que em veureu poc pels teatres. Segur que enyoraré les múltiples amistats que he fet al llarg d’aquests anys, però això és el que hi ha.
Del teatre no me’n desvincularé del tot. El que faré és seleccionar molt, i tampoc abandonaré la idea dels #dillunskabrota que fem cada mes a Igualada. Durant aquest confinament m’he posat a escriure molt i dintre de poc estrenaré una obra, un musical, o sigui que avorrir-me no m’avorriré; no ho fet mai, no en sé.
          Salutacions a tothom i no feu com les bones nenes, les que van al cel; feu com les altres, les  que van a tot arreu.

7 de març 2020

LA SALA ROJA

LA SALA ROJA
(al teatre Metropolitan Sura de Buenos Aires)




Avui a Buenos Aires hem vist una obra que fa tres anys vam veure a Barcelona, concretament a la Sala Badabadoc, el petit espai especialitzat en teatre argentí: La Sala Roja. És una gran peça menor, amb un toc costumista, divertida, àcida i a la vegada tendra. Vaja, una joia...
Està escrita i dirigida per Victoria Hladillo, una dona que a partir de la maternitat va descobrir un món nou: els dels pares i mares que porten els petits a les guarderies, gent conscient, participativa i que formen part de les AMPA’s, associacions de mares i pares d’alumnes, van a reunions per parlar d’activitats i altres collonades. Aquí vull fer un apunt: habitualment les persones que descobreixen “coses” a partir de “situacions” que els passen, són gent que s’hi fixa molt i que veuen coses que els demés no veuen.
L’obra és molt bona i no només divertida. És àgil, ben escrita i ben interpretada, i té una cosa que jo sempre reivindico: un càsting ajustat en que cada personatge te’l creus perquè físicament dona el to necessari: la mestra una doneta amb cara de bona persona i una bata exacte que les que veia jo a les guarderies juan anava a recollir als meus néts. La mare pija i bona que està com un tren, amb uns texans ajustats que li marquen un cul desitjable, però amb un caràcter impossible. La dona ecologista que porta galetes a la reunió fetes sense sucre, sense farina, sense ous, sense gluten... o sigui un miracle, i així amb els sis personatges.
La peça està molt ben dirigida per la mateixa autora i l’hora i mitja passa en una revolada, i en voldries més, però molt sàviament la tallen a l’hora i mitja deixant molt bon gust.
Per no allargar-me us deixo l’enllaç de la meva ressenya de quan la vaig veure a Barcelona http://blocdenkbrota.blogspot.com/2017/02/la-sala-roja.html .Podeu dir-me carallot per anar a veure una obra que ja havia vist a milers de quilòmetres, però com va dir Buda un dia que no anava fumat: cadascú és com és.

6 de març 2020

J. Timerman

J. TIMERMAN
(al Teatre Timbre 4 de Buenos Aíres)




Timerman va ser un periodista argentí, mestre de periodistas. Eva Halac és una dramaturga també argentina molt coneguda i ben considerada en la professió. J. Timerman és a la vegada el títol de l’obra que hem vist avui a Timbre 4, el famós teatre alternatiu de Buenos Aires.
Abans de continuar vull fer una consideració. Que ningú s’imagini un lloc glamurós, ple d’intel·lectuals fent tertúlia: Jorge L. Borges discutint amb Julio Cortázar i Manuel Puig, no. El Timbre 4 és un lloc cutre, on hi ha un bar que fa pudor de menjar i els que fan de porter van amb xancletes, bermudes i samarretes foradades. No conec cap teatre a Barcelona amb tan poc sex appeal teatral. Una altra cosa és el que s’hi fa. Tot i així el lloc on se fan les obres també té delicte.
Avui hem anat al que en podríem dir “la Sala Gran”, que té una alçada excessiva, amb un sostre que sembla de planxa. El resultat és que ressona de forma força desagradable, tenen un aire condicionat que jo diria moribund i fa un soroll important. El termòstat devia estar a la UVI i ens hem congelat. En aquestes condicions jo, que ja sóc gran i tinc vocació de princesa, em costa de ser feliç, però...
Timerman. L’obra tracte d’un fet semi real. Durant el govern del general Lanusse (sembla que hi havia més generals que bestiar en aquell país) el dictador, que ha de cel·lebrar la boda de la seva filla obliga al govern a negociar amb el director de La Opinión, el diari de la oposició per evitar disturbis. Timerman (el director incorruptible) ha de decidir si adaptar-se als temps que corren, abandonant el to combatiu de la guerrilla o tancar el diari. El dilema no és menor.
L’escenografia és com a mínim curiosa: la sala plena de tanques d’obra, com si res estigués acabat, o pitjor, tot per acabar. Tots els personatges, periodistes, generals, subordinats,  van circulant per aquest passadís com si no es vegessin. Interessant, però a mi no m’ha convençut. M’ha semblat tot una mica caòtic i a voltes forçat.
La sonoritat de la sala a mi, que tinc dificultats auditives, m’ha perjudicat. Un excés de ressonàncies m’ha fet perdre algunes parts dels diàlegs, ajudat per l’accent porteño de bona part dels actors. Tampoc ha ajudat que als sorolls de la màquina de fer fred de tant en tant hi han afegit músiques a un volum generós mentre els actors parlaven.
L’obra flueix amb naturalitat i excepte un parell de piruetes que la dramaturga s’ha permès, funciona. Els actors a un bon nivell, i ben dirigits per la mateixa autora, destacant pel meu gust el personatge de Timerman, un actor de mitjana edat que penso que ho ha fet molt bé.
Això és tot. Si algun dia aterreu al Timbre 4 i se us acut sopar al bar, sigueu conscients de donar la roba a rentar quan arribeu a l’hotel. De vegades el bon teatre ja ho té això.

5 de març 2020

PASIÓN DE TANGO

PASIÓN DE TANGO
(al Centro Cultural Borges)




Avui hem anat a veure un altra espectacle de Tango, aquesta vegada no en un local d’aquells que donen sopar o copes (pagant), avui al Centre Cultural Borges al magnífic Auditori Astor Piazzola. Ara em sembla que ja sé que passa amb el tango.
El torno a comparar amb el Flamenco perquè és un fenomen per l’estil, un cant i una dansa molt interesants ambdós, molt arrelats a determinades zones i com a tal el turisme l’envaeix. El que hem vist avui ha estat molt millor que l’espectacle de l’altra dia. Es paga una entrada i es fa en un teatre. Ni copes, ni fotos ni res de tot això. És un espectacle amb música en directe, vuit ballarins i un cantant.
L’orquestra justeta en quan a número, doncs només hi ha havia pianista, bandoneó i baixista acústic. Hi he trobat a faltar un violinista; penso que el violí en el tango és indispensable, carregat de pega, grinyolant i lamentant-se. Ho feien bé, especialment el pianista, un home gran que hauria tocat amb les mans lligades.
El cos de ball bo, ballaven molt bé, però al ser un espectacle hi han de posar coreografies i un vestuari que sigui espectacular, pentinats amb purpurina i faldilles amb obertures llargues per mostrar un tros de galta. Tot i així l’espectacle ha estat prou digne. El pitjor ha estat el cantant que anava un pel fluix de tot; o tenia mal dia o no en sabia més.
De tango a Buenos Aires se’n veu a molts llocs. Al carrer en punts turístics com San Telmo i La Boca on a molts restaurants tenen un lloc reservat per una parella da ballarins, generalment molt fluixos que també són de faldilla oberta i cuixa, però hi ha algun  lloc on es pot veure ballar “de veritat”. No és tan espectacular, però molt més autèntic.
Són les milongas públiques, com la que es fa cada dijous al CCK (Centro Cultural Kirchner), l’antic edifici de correus reconvertit per a millor glòria del que va ser president del país. Redéu quina megalomania tenen alguns (quasi tots) el polítics que han tocat poder. El lloc és espectacular i en una sala que hi ha al semisòtan hi passa el següent. Hi ha un equip de música i un petit escenari per una orquestra.
A les sis de la tarda dos professors de tango, una parella, expliquen els principis bàsics. I el DJ posa música gravada. Ells van ballant els passos bàsics i els “alumnes” els van seguint. A cada nou tango que s’escolta es va avançant amb nous passos. Acabada la primera hora entra l’orquestra i els professors fan una demostració, ells sols. Alguns atrevits s’hi afegeixen, habitualment parelles que ballen molt bé. A continuació comença el ball públic, amb l’orquestra, que funciona segons uns cànons: els homes poden demana a qualsevol dona per ballar (les dones no ho fan) i si accepten entren a la pista i ballen. Només parlen quan la peça ha acabat. Ballen un mínim de tres tangos i habitualment ho deixen aquí per buscar noves parelles. A mi em va transportar als temps dels envelats de festa major de quan era jove i encara intentava ballar; mai me’n vaig sortir bé, però sent realista, ho feia per tenir una noia entre els meus braços, ras i curt.
La música que interpretava l’orquestra (piano, bandoneó, violí i baix acústic) era de tango nou, gens fàcil d’escoltar, però tango, tango. Vaig anar pel darrera mirant les partitures i vaaig flipar. Després vaig parlar amb algun dels músics i em va dir que era tango post-piazzola.  A l’acabar la part pública, els professors de tango  tornen a fer una exhibició perquè els alumnes s’hi fixin. Tots ballen tango al piso, o sigui sense exhibicions aèries, que és el que es fa en els locals d’espectacle.
Hi ha gent (potser els menys) que ballen realment bé. Vaig estar parlant amb un homenet per felicitar-lo; era poca cosa i semblava l’encarregat d’un magatzem de ferreteria, però ballava al piso com un professional. El vaig felicitar, va estar molt content i em va explicar unes quantes coses. És l’avantatge dels que som xerraires; la gent, si veuen que hi tens interès, t’explica coses.
Fins aquí el tema tango. Ara m’estic llegint un llibre per enténdre-hi més, que la cosa és força complicada.

2 de març 2020

EL BESO DE LA MUJER ARAÑA

EL BESO DE LA MUJER ARAÑA
(al Teatre Buenos Aires, de Buenos Aires)




Manuel Puig, malgrat el seu cognom català és un escriptor argentí que hauríem d’incloure en la generació del Boom Sudamericà. Va escriure algunes novel·les que van fer ferça rebombori, com Boquitas Pintadas, Pubis Angelical o El Beso de la Mujer Araña. Recordo perfectament quan el meu llibreter de capçalera (tenir llibreter de capçalera és tan important com tenir metge de família) em subministrava obres d’aquesta generació imprescindible.
Avui hem vist una adaptació teatral de El Beso de la Mujer Araña, adaptació i direcció de Valeria Ambrosio que no sé qui és. Si heu llegit la novel·la i us ha semblat dura, al teatre la peça ho és molt més per culpa de la posada en escena.
Una presó a Argentina, els anys de plom (com dirien els italians). A la cel·la dos presos, un comunista convençut i un homosexual tancat per corrupció de menors. Aparentment tots dos semblen bones persones, tot i que em costa molt d’imaginar que un homosexual corruptor de menors pugui ser bona persona. El dissident polític és un il·luminat, dels que pensen que amb la seva bona voluntat poden canviar el món, un món dominat per militars, que és sinònim d’escòria del món.
A l’homosexual la direcció de la presó el pressiona perquè faci cantar al dissident sota la promesa d’alliberament. Els de dalt sempre pressionant als de baix, i consti que continua fent-me fàstic un corruptor de menors; tinc néts i m’esgarrifa pensar en un depredador d’aquest estil.
Com he dit abans l’obra és dura per la temàtica, però la posada en escena l’hi ha fet més. Una cel·la petita, dos llits, brutícia, poca o nul·la intimitat, wàter a la mateixa habitació, possiblement polls o altres aràcnids, l’homosexual s’ofereis a rentar al company, l’altre no vol que el toqui per la seva homosexualitat... Jo ho vaig veure com un infern.
El Teatro Buenos Aires, està al primer pis d’un bar tirant a “cutre” del l’Avenida Corrientes, carrer famós pel tango que deia Corrientes, tres, cuatro, ocho, segundo piso ascensor... lletra de  A Media Luz que cantava Carlos Gardel. No ens emocionem, és un carrer similar a Les Rambles de Barcelona, seria fantàstic, però avui és un lloc tipus parc temàtic, amb restaurants dolents d’aquells que mostren el menjar a base de fotos i, això sí, amb molts teatres.
La sala no és massa bona, amb cadires (no butaques) i amb la primera part massa plana, a partir de la meitat hi ha un escalonament. És petita (això és bo) però tenen un aire acondicionat de merda que fa un xivarrin força desagradable. Fa uns dies ja hi vam veure una altra obra que ni penso ressenyar per infumable, i els vaig advertir del soroll de les màquines de fer fred. No m’han fet cas.
Conclusió, El Beso... és una obra molt interessant, anguniosa, que a mi m’ha tocat  i m’ha fet pensar en els nostres presos polítics. Un dels personatges és un pres polític, i no hem d’oblidar que la obra va estar prohibida a Argentina molts anys. Sé que les condicions de les presons catalanes són molt diferents a les argentines de l’època, però els presos estan presos i no puc deixar e pensar qui els ha tancat: els fills de puta dels jutges espanyols, i amb això no vull dir que tots els jutges espanyols siguin uns filla de la gran puta, però els que tinc en el meu pensament sí.
Q                                                  

1 de març 2020

AL FONDO A LA DERECHA

AL FONDO A LA DERECHA
(al Multiteatro Camafi de Buenos Aires)




Avui hem anat a l'espectacle d’un vell conegut: Enrico Pinti, l’home que parla a velocitats supersòniques. Els argentins tenen fama de “llargar” molt i de pressa. Doncs aquest els supera a tots. Les seves obres habitualment duren una hora i mitja, però dites per una altra persona en podrien durar ben bé tres.
Al Pinti l’havíem vist per Barcelona, doncs havia vingut algunes vegades. A la sortida del teatre hem parlat amb ell i ens ha recordat els dies que va omplir el Tívoli (poca conya que és un teatre molt gran) i ens va deixar a tots bocabadats per la seva vocalització desmesurada.
Ara està fent temporada al Multiteatro Comafi de l’Avinguda Corrientes amb un espectacle titulat Al Fondo A La Derecha que és on hi acostuma a haver els wàters, en referència a la merda de país en que s’ha convertit Argentina.
Pinti  ha fet de quasi tot al teatre, però ja fa molts anys que només fa de monologuista, allò que se’n diu stand up,  però ell ho fa assegut perquè ja té 80 anys i està bastant fotut físicament, però només físicament perquè el cap el té molt clar, la memòria intacta i la llengua molt esmolada.
Anem a pams. Fa un repàs a la història recent d’Argentina, arrencant dels principis del Peronisme fins a l’actualitat. Només deixa bé a un president, Arturo Umberto Illia, pel que sembla un home honest.
L’espectacle comença en un to divertit, explicant històries familiars com les discussions del seu pare i el cunyat que eren de tendències polítiques oposades. Utilitza un llenguatge dur, ple de paraulotes i expressions malsonants. La concha de su madre (el cony de la seva mare) una expressió molt lletja allà, i contínuament parla dels polítics hijos de puta, que per reforçar l’insult anomena com a bisnietos de puta.
Mica en mica, el show que va en conya es va convertint en crítica ferotge contra el sistema (sistemes) sense perdre l’humor, però se li nota el to àcid i fins i tot una mica desesperat, el to d’un home que es dol del seu país, una terra riquíssima, amb pocs habitants, recursos naturals immensos i que està immers en una mena de tercer món.
Jo que cada dia estic una mica més sord hi he anat una mica acollonit, tement que no m’assabentaria de la meitat del que diria, però m’ha sorprès. Malgrat de l’ametrallament amb que parla, m’he perdut molt poques coses. Enreona  de pressa, amb accent porteño, però molt clar. És un professional que se sap l’ofici i vocalitza a la perfecció.
Ens ho hem passat molt bé i hem recordat “coses” de quaranta anys enrere. Tot i així he notat una certa nostàlgia, com si hagués assistit a un espectacle d'acomiadament, el d'un home de vuitanta anys que sap que li queda poca carrera en la cosa que més s'estima: el teatre. Al sortir ens hem trobat l’Avinguda Corrientes plena de gent, bulliciosa, omplint cafès i restaurants, entrant a teatres que fan sessions “golfes”... Curiós país Argentina, que estan fets caldo, però que viuen amb una alegria que no es correspon a la seva situació.

26 de febr. 2020

ATENEO GRAND SPLENDID

ATENEO GRAND SPLENDID
(Llibreria de Buenos Aaires)




Diuen, diuen… que Foyles, la famosa llibreria de Charing Cross de Londres és la més gran del món. A mi me la repanpimfla. Ja no estem a l’escola per veure qui la té més grossa; a més sempre hi ha algun malparit que encara la hi té més.
Aquest preàmbul ve perquè avui hem passat bona part del dia en una llibreria, la El Ateneo (nom complet El Ateneo Grand Splendid). I això? Doncs perquè és una preciositat “tota ella”, l’edifici, el personal, la quantitat de llibres que hi ha, la manera en que els tenen classificats, i per si això fos poc, a l’últim pis encara hi fan exposicions d’art.
El Ateneo està en un bon barri, La Recoleta, un lloc molt agradable per passejar, i més aquests dies en que fa una temperatura ideal en que tot ser en ple estiu, la calor no apreta i passa una brisa que enamora (coses del canvi climàtic).
L’edifici és un antic teatre, un teatre important, el Gran Splendid inaugurat el 1919,  que ja contava amb calefacció i refrigereació. I als que ens agraden els teatres i visitar-los, una llibreria amb aquestes  característiques fa que ens caigui la bava. A l’entrada hi ha un vestíbul que ja fa preveure com serà de fantàstic per dins. Damunt el pati de butaqurs hi veiem una cúpula magnífica decorada per un pintor italià que el propietari va fer venir expressament. Estem pàrlant de l’època de lapostguerra de la primera mundial, Argentina estava en un moment fantàstic i els porteños es gastaven els diners en ser la primera ciutat de l’Amèrica del sud.
L’Splendid va ser centre d’innovació, s’hi organitzaven concerts, concursos de tango. L’any 23 es va emetre la primera audició de radiofonia. Va ser sala de cinema, s’hi va estrenar la primera peli argentina de sonor, i s’hi alternava el teatre i el cine. Finalment l’any 2000 va tancar. Un grup el va recuperar per convertir-lo en el que avui és: una llibreria emblemàtica, un centre de cultura i lloc de pelegrinatge de lletraferits i també de turistes.
Per acabar-ho de rematar, el lloc que ocupava l’escenari avui és un restaurant on prendre un cafè o fins i tot un dinar lleuger. Si mires amunt, encara hi pots veure les barres i alguns focus, i això a la gent que estimem el teatre ens fa feliços.

25 de febr. 2020

TANGO PORTEÑO

TANGO PORTEÑO
(al teatre Tango Porteño de Buenos Aires)




Avui no l’hem endevinat amb l’espectacle que hem anat a veure. M’ho ensumava, però les coses no les pots saber fins que les has vist, i per veure’l hi has d’anar. Era un espectacle de tango, i amb el tango succeeix com amb el flamenc a Barcelona que a la mínima et fan passar bou per bèstia grossa. Començo pel començament
El show el fan en un lloc preciós del carrer Cerrito, just davant l’Obelisc i a tocar del magnífic teatre Colón. Havia sigut un teatre i està decorat al més pur estil ArtDéco. Una sala de gran capacitat amb una boca d’escenari amplíssima. Es pot optar per dues modalitats: sopar espectacle o espectacle amb copa. Comparats amb els preus dels teatre de Buenos Aires és infinitament més car.
Els que arribem només a espectacle entrem quans els altres ja estan sopant i si vols pots formar formar part d’un show previ. Hi ha unes parelles vestits de tanguistes, ells amb trajo fosc, molt repentinats i elles amb grans talons, vestit escot banyera, l’esquena a l’aire i faldilla amb tall fins al “recreo” (com diuen els de Lleida). Un fotògraf t’empaita i ofereix fer-vos unes fotos amb ells. Jo declino amb una frase que sempre m’ha donat resultat i  amb la qual em deixen tranquil: “sisplau, fotos no que avui la parella que porto no és la meva dona”.
Comença l’espectacle i apareix un cantant de tangos. S’incorporen sis parelles i comencen a ballar. Ballen bé, però fan bastant el ruc. Vull dir que no fan el tango clàssic, “al piso” com diuen els puristes, i s’inventen coreografies per “fer espectacle”, representa que estan en la terrassa d’un bar, algunes parelles s’enfaden entre elles, el cambrer de la terrassa del suposat cafè fa el tonto amb les clientrs, etc…
Per sort la música és en directe: Piano, contrabaix, dos bandoneons i dos violinistes, una formació clàssica, però… el disseny del so és dolent. Tot sona amb un volum excessiu i molt “embrutat”, els sons s’enganxen entre ells i res arriba clar i net. Per acabar-ho d’espatllar, en algun dels números, la música és grabada, que hi farem, però els dos violins fan veure que toquen movent l’arc de manera ridícula. Perquè no se’ls vegi tan el plumero, quasi apaguen els focus de damun la orquestra. És una llàstima perquè m’ha semblat que són bons professionals, doncs en un moment en que no hi havia ballarins han interpretat Adión Nonino del gran Astor Piazzola hi els ha sonat rebé.
Conclusió, un espectacle per a turistes, ras i curt. Com a ball de tango he trobat a faltar les famoses barridas, empujaditas, mordidas, paradas, alzadas y colgadas. Quasi res. Només m’ha faltat que en un moment de l’espectacle han incitat a públic que piqués de mans seguint el ritme de la música, cosa que al llarg de la meva vida mai he vist que funcionés.
Acabo; sóc tossut i si a Buenos Aires hi ha un local on es balli tango “autèntic”, penso que el trobaré, i aniré i en gaudiré. També sóc del que pensen que l’esperança és l’últim que es perd.


24 de febr. 2020

CHI GU

CHIN GU
(a la Ciudad Cultural Konex de Buenos Aires)



Hi ha uns llocs a Buenos Aires anomenats Centres Culturals on s’hi fan diversitat d’actes. Alguns són antigues naus industrials. L’anomenada Ciudad Cultural Konex n’és un exemple genuí. Una antiga fàbrica i dipòsit d’olis inaugurada el 1920 i tancada el 1992. Una vegada recuperat l’edifici s’ha convertit en un referent per a la cultura del país, on s’hi fa de tot.
Les xifres poden marejar: Patio al aire lliure: 2300 persones (s’hi fan concerts). Sala de las Columnas, coberta: 2300 persones. Gran Sala: 626 butaques. Auditorio 172 butaques. Sala Abasto, 80 butaques. Sala Galeria: exposicions. Aantesala, Patio Tolvas, lloc per fer performances i finalment un bar de 200 m2. Immediatament fa pensar el la Nau Ivanov o la Bostick de Barcelona, però en plan bèstia, o sigui Buenos Aires.
Franco Midú és un diretor teatral que fa mig any va venir amb la seva companyia a fer un #dillunskabrota memorable al jardí de casa. Viu a Buenos Aires i ens hem vist, i ahir ens va portar al Konex a veure una mena de preformance.
Chin gu és el títol, i és un viatge del tercer món al primer. Als espectadors se’ns marca amb un segell a la mà i se’ns classifica com a bestiar per portar-nos a un país il·legalment. Els mafiosos que ens manen estan molt ben caracteritzats: alguna cicatriu, cadenes al coll i molt mal rotllo. Poca llum, molt de soroll metl·lic i lots enfocant-nos a la cara directament. Alguns parlen el que sona com a una llengua eslava i els altres com a xinès. La veritat és que feien força por.
Una vegada classificats i separats per grups segons el nostre destí, ens fan entrar en un contenidor metàl·lic, tanquen la porta i ens quedem a les fosques. Aquí, tot i saber que és una performance, et sents angoixat només de pensar que això que fem per gust i pagant una entrada, hi ha milers de persones que ho passen realment, amuntegats, atemorits, lluny dels seus familiars com en els vaixells negrers del segle XVIII, però al XXI.
La funció continua, anant i venint pel immens magatzem i ens fan passar de tot, amagant-nos, fugint… fins que al final, una hora i mitja després amb gran parafernàlia de sirenes i focos apareix la policia i ens allibera. Fem cap tots al pati i allí apareixen “els dolents” per rebre els nostres aplaudiments. Vint actors, poca broma i una experiència molt gratificant.
Quan sortiem del complex per anar a sopar amb els nostres amics porteños, ja estaven entrant uns músics, doncs al cap de mitja hora hi havia un concert. Realment sembla que aquesta ciutat no dorm mai.




SER SIN ORILLAS/ENSAYO SOBRE OFELIA

SER SIN ORILLAS/ENSAYO SOBRE OFELIA
(al Teatro Timbre 4 de Buenos Aires)




Macarena Trigo és una noia espanyola resident a Buenos Aires. És poetesa, directora de teatre, dramaturga i docent. S’ha format amb grans mestres com Mauricio Kartun i Claudio Tolcachir, entre altres. És l’autora de Ser Sin Orillas/Ensayo Sobre Ofelia que aquests dies està en cartellera al teatre Timbre 4 de Buenos Aires.
L’obra arrenca amb una noia que ens mostra la pintura de Millais que ens descriu Ofelia cantant mentre flota en un riu just abans que s’ofegui (acte IV escena VII en el discurs de la reina Gertrudis de Hamlet de Shakespeare). Els espectadors veiem una llum a la paret, però no la pintura; ens l’hem d’imaginar. La noia està una mica desmarxada, fora de sí. Va molt accelerada i se’n va d’una cosa a l’altra. Comença a donar voltes sobre la frase que li ha dit Hamlet i la repeteix obsessivament: Ves a un convent!
Estem davant d’una dona enamorada, però el seu amor no solament no li fa cas, sinó que la desprecia. La noia s’està tornant, o potser ja s’ha tornat, boja. Crida, es desespera, es lamenta, torna a la frase ofensiva: Ves a un convent, ves a un convent…
Hi ha un moment en que la noia bressa un tros de roba com si fos una criatura, però Ofèlia no tenia fills. Un desig? Una il-lusió? Realment la pobra noia ha embogit.
La peça és difícil, per l’espectador i per la intèrpret, l’actriu Inda Lavalle, defensa la peça en la més absoulta solitud, però amb una força que t’arrosega i et fa semblar que la seva bogeria és teva. Una molt bona interpretació que exigeix un gran esforç físic. Acaba suada i desmuntada físicament. Gran tanda d’aplaudiments.
A Timbre 4 es fa molt tipus de teatre, però em sembla que avui hem vist una mostra genuina del que s’hi fa: teatre difícil, independent i valent. Ha valgut la pena i segur que hi tornarem.

TIMBRE 4

TIMBRE 4
(Opinió)






Timbre 4 és sinònim de qualitat dins el món de la faràndula. L’aventura que va començar fa uns anys Claudio Tolcachir en el local que era casa seva a la capital federal d’Argentina, ha esdevingut un punt de referència mundial.
El teatre està a Boedo, un barri proletari del sud de Buenos Aires, o sigui que no espereu cap glamour, i les diferents sales del Timbre 4 són allò que en diem “cutres” amb ganes. Això sí, tenen un toc d’autenticitat indiscutible. Per exemple, en una habitació que fa de sala d’espera hi ha unes cadires i butaques on els espectadors esperem a ser cridats; doncs no hi ha dos seients iguals. Sembla que tot s’hagi recollit en un centre Reto a la Esperanza.
Timbre 4 és avui un teatre, és escola de teatre, lloc de reunió i debat per a qualseol activitat teatral. Com he dit abans és un punt de referència, i pel visitant aficionat al teatre és parada obligatòria. A més té habitualment té una cartellera d’allò més atractiva.

22 de febr. 2020

TERRENAL

TERRENAL
(al teatrre Caras y Caretas 2037 de Buenos Aires)




Abans de marxar a Buenos Aires una persona em va recomanar que busqués alguna obra de Mauricio Kartun. Així ho he fet i just avui al teatre 2037 Caras y Caretas s’ha re-estrenat la seva obra TERRENAL que ja va per la   setena temporada a la cartellera de la capital argentina.
Aquest teatre està en un espaia cultural. El president Macri tot i els ingents esforços per carregar-se la cultura del país no se n’ha sortit; els ha donat molt pel sac, però no se n’ha sortit. Aquesta és una sala de mida mitjana (menys de 400 butaques) amb una acústica envejable. Ho dic perquè al ser nit d’estrena vaig tenir d’anar al primer pis. Doncs ni mitja paraula perduda, i mira que els argentins són ràpids i reconsagrats parlant, i jo estic bastant sord.
TERRENAL porta com a subtítol Pequeño Misterio Ácrata i ens explica (a la seva manera) la vida des del principi, del principi del tot, vaja des dels fills d’Adam i Eva, o sigui Caím i Abel, i aclareix que mentre Abel era un home tranquil que es dedicava a pasturar els seus ramats, Caím només pensava en fer-se ric i per això es va inventar llaurar la terra (cultivava pebrots). El dia que van fer una ofrena a Déu i el creador va preferir l’obsequi d’Abel, Caím es va posar com una moto i va pelar al seu germà, directament. És veu que era un paio que no estava d’hòsties i tenia el caràcter una mica atapeït.
Bé, la història no és nova i amb certes variants la coneixem. El que és impactant és la manera d’explicar-la, en clau clown, però uns clowns ben especials, vestits amb trajos negres i barret, i a mitja obra apareix un nou personatge a qui anomenen papito i que és Déu. Es sorprenen perquè feia vint anys que no es veien, pràcticament des de la creació, i els adverteix que s’havia descuidat de cobrar-los el lloguer del paradís!
Però passen més coses. Déu i Abel se’n van de farra i Abel no sabem com (però ho suposem) deixa una noia prenyada abans que Caím el mati. Aquí  m’aturo perquè com podeu suposar la història és llarga, i pertany a un tipus de mal classificar, però m’atreveixo a dir que a Barcelona encaixaria perfectament. Teatre molt ben dirigit pel propi Kartum que avui ha sortit a saludar al ser dia d’estrena visiblement emocionat. El públic ha aplaudit fervosorsament.
Un teatre curiós aquest d’avui, exagerat, a voltes cridat, de vegades es queda aturat i només fan cares, però l’expressivitat, facin el que facin els actors és inesgotable. Segon dia de bon teatre. Anem bé.