LA VERDAD

LA VERDAD

(al Paseo Plaza de Buenos Aires)

Un amic meu que ha vist molt de teatre argentí, en bona part a Buenos Aires, que diu que a la gent de la faràndula argentina se’ls ha de donar de menjar apart. Avui, per primera vegada ho he pogut comprovar en la seva pròpia salsa: Buenos Aires, primera nit, primera obra i ja un notable alt, per la peça i pel teatre.

La Verdad és l’obra d’un francès d’èxit: Florian Zeller que no és cap desconegut pels barcelonins. L’any 2016 vam veure El Padre al Romea, obra al meu entendre espatllada per la seva producció madrilenya.

En aquesta el director Ciro Zorzoli li ha imprès un ritme endimoniat que li ha anat com a anell al dit a la comèdia desmarxada, una obra d’embolics matrimonials: dues parelles d’amics que s’estan foten el salt els uns amb els altres, i en que un dels homes troba immoral que el seu millor amic que resulta que sabia que s’estava beneficiant a la seva parella, no li hagués dit. Ho troba una traïció incomprensible. “D’acord que ell es follava a la dona de l’amic, però saber-ho i no dir res...”

La gràcia de l’obra és que l’embolic està molt ben construït, pràcticament no hi ha fissures i els quatre actors són excel·lents, convincents i pallassos quan la bona marxa de l’obra ho demana. Per altra banda l’escenografia és realment bona. En un moment i a base de baixar elements del sostre i moure mobiliari a base de carrils per damunt l’escenari,  ens en anem d’una cambra d’hotel on la primera parella fa l’amor desaforadament, al despatx d’un dels protagonistes, a la pista de tenis d’un club, a la consulta d’una de les dones infidels que és dentista... i em deixo la meitat de les situacions.

La il·luminació molt adequada a cada ambient i vestuari i música (ambiental) molt ben col·locades, cosa que fa un conjunt notable en una comedieta d’embolics. També diré que una part dels gags, el que es refereixen a temes locals, ni els vaig pescar, però no eren rellevants pel seguiment de l’obra. Quan els porteños s’expressen a les velocitats supersòniques que els són comuns, no és fàcil plegar-ho tot. Potser d’aquí a quinze dies, quan m’hi hagi acostumat afinaré més.

El Teatre Paseo La Plaza forma part d’un recinte situat a l’avinguda Corrientes (aquella del 348 segundo piso ascensor) del tango A Media Luz de Gardel. Un lloc meravellós amb més d’un teatre, sales de música, restaurants on a la sortida de l’espectacle pots sopar o prendre una copa... El teatre d’una mida mitjana, amb un pati de butaques amb una inclinació perfecte que proporciona una visió excel·lent des de qualsevol butaca... que més es pot demanar?

Doncs sí, quan tornes caminant cap a l’hotel vas veient que en aquell carrer no es dorm mai. Tan li fot l’hora que sigui de la nit, els restaurants estan plens, els locals de tango encara t’atreuen i una cosa que ès al·lucinant: les llibreries estan obertes i plenes de gent. Deu ser cert que Buenos Aires és una capital cultural de primer ordre. Enveja, sana enveja,

Tot i així, pot ser un miratge de la primera nit. Espero que no sigui així i que l’enamorament inicial continuï. Ah, i encara no he explicat la conversa que he mantingut amb el responsable del Café Tortoni. Us podeu imaginar la plàtica de dos xerraires com un argentí i jo? Comencem bé!

Q

Tinc un amic que ha vist molt de teatre argentí, especialment a Buenos Aires, que diu que a la gent de la faràndula argentina se’ls ha de donar de menjar apart. Avui, per primera vegada ho he pogut comprovar en la seva pròpia salsa: Buenos Aires, primera nit, primera obra i ja un notable alt, per la peça i pel teatre.

La Verdad és l’obra d’un francès d’èxit: Florian Zeller que no és cap desconegut pels barcelonins. L’any 2016 vam veure El Padre al Romea, obra al meu entendre espatllada per la seva producció madrilenya.

En aquesta el director Ciro Zorzoli li ha imprès un ritme endimoniat que li ha anat com a anell al dit a la comèdia desmarxada, una obra d’embolics matrimonials: dues parelles d’amics que s’estan foten el salt els uns amb els altres, i en que un dels homes troba immoral que el seu millor amic que resulta que sabia que s’estava beneficiant a la seva parella, no li hagués dit. Ho troba una traïció incomprensible. “D’acord que ell es follava a la dona de l’amic, però saber-ho i no dir res...”

La gràcia de l’obra és que l’embolic està molt ben construït, pràcticament no hi ha fissures i els quatre actors són excel·lents, convincents i pallassos quan la bona marxa de l’obra ho demana. Per altra banda l’escenografia és realment bona. En un moment i a base de baixar elements del sostre i moure mobiliari a base de carrils per damunt l’escenari,  ens en anem d’una cambra d’hotel on la primera parella fa l’amor desaforadament, al despatx d’un dels protagonistes, a la pista de tenis d’un club, a la consulta d’una de les dones infidels que és dentista... i em deixo la meitat de les situacions.

La il·luminació molt adequada a cada ambient i vestuari i música (ambiental) molt ben col·locades, cosa que fa un conjunt notable en una comedieta d’embolics. També diré que una part dels gags, el que es refereixen a temes locals, ni els vaig pescar, però no eren rellevants pel seguiment de l’obra. Quan els porteños s’expressen a les velocitats supersòniques que els són comuns, no és fàcil plegar-ho tot. Potser d’aquí a quinze dies, quan m’hi hagi acostumat afinaré més.

El Teatre Paseo La Plaza forma part d’un recinte situat a l’avinguda Corrientes (aquella del 348 segundo piso ascensor) del tango A Media Luz de Gardel. Un lloc meravellós amb més d’un teatre, sales de música, restaurants on a la sortida de l’espectacle pots sopar o prendre una copa... El teatre d’una mida mitjana, amb un pati de butaques amb una inclinació perfecte que proporciona una visió excel·lent des de qualsevol butaca... que més es pot demanar?

Doncs sí, quan tornes caminant cap a l’hotel vas veient que en aquell carrer no es dorm mai. Tan li fot l’hora que sigui de la nit, els restaurants estan plens, els locals de tango encara t’atreuen i una cosa que ès al·lucinant: les llibreries estan obertes i plenes de gent. Deu ser cert que Buenos Aires és una capital cultural de primer ordre. Enveja, sana enveja,

Tot i així, pot ser un miratge de la primera nit. Espero que no sigui així i que l’enamorament inicial continuï. Ah, i encara no he explicat la conversa que he mantingut amb el responsable del Café Tortoni. Us podeu imaginar la plàtica de dos xerraires com un argentí i jo? Comencem bé!

JUSTÍCIA

JUSTÍCIA

(al TNC)

          Penso que Guillem Clua ha estat molt ambiciós amb la seva obra “Justícia”. Ha agafat vuitanta anys, em sembla, de la història de Catalunya i ha escrit una peça entre Vida Privada de Sagarra i Àngels a Amèria de Krushner, passant pel franquisme i una mena de biografia de Convergència Democràtica de Catalunya, tot amb una durada de quasi tres hores, en part per culpa de l’escenografia. Intentaré explicar-me.

                         A partir d’una festa homenatge, missa inclosa, a un jutge que es retira, un home rellevant, s’engega una mena de màquina del temps amb anades endavant i enrere, on surten tota mena de problemes, d’ell i de tota la família. Deu actors fan vint-i-dos papers, amb una estructura molt atractiva, però tremendament complicada, tan, que de vegades no saps exactament on ets.

          En el programa de mà diu, entre altres coses, que Justícia “posa en primer pla el tema de la identitat. Qui som? Com som? Perquè som així? D’on som?”. Com deia l’acudit de l’Eugenio: que hay alguien más? Sí, quasi sempre va d’això. Penso que Clua ha volgut posar tantes coses en una sola obra que en alguns moments ha perdut el nord. No m’ha agradat que fes tantes piruetes perquè la trama, amb tants fronts, lligués.

          Tot i així, vull dir que els deu actors s’han entregat al màxim i han fet molt bé els seus papers sota la direcció de Josep Maria Mestres, que penso que ha fet el que ha pogut, amb bon ofici, però la desmesura ja li venia en la dramatúrgia. La peça venia interpretada per primeres espases, a excepció (per a mi) d’una noia molt joveneta, Katrin Vankova, que en molts moments ha robat la funció als companys. Estarem atents a aquest nom. Pesonalment penso que el paper menys lluït li ha tocat al Josep Maria Pou. Massa esgarips, massa sentir veus, massa intentar tocar la fibra abusant de la situació d’un home vell que (al final) ja està en una pendent sense retorn.

          L’escenografia de Paco Azorin també m’ha semblat desmesurada, especialment perquè a l’entreacte per mor de fer un canvi radical de decorat ens han engaltat una aturada de mitja hora llarga. No calia. Ho haurien de pogut resoldre de manera més senzilla (i segurament barata) sense tocar-nos allò que no sona. Molta gent no sabia com posar-s’hi; aquell “descans” (abans se’n deia així) més aviat va ser una “fatiga” i no s’acabava mai; a mi em va trencar la peça pel mig.

          Acabo; la que hauria pogut ser una peça potent, forta, una mena d’Agost, per citar-ne una altra d’important, per a mi s’ha quedat en una mena de repàs, un menú de tast amb molts plats, sense un de principal com podria ser un estofat de cua de bou, d’aquells que demanen un vi, com a mínim, d’anyada... i sucar-hi pa, molt de pa.

EL FOYER DEL LICEU

EL FOYER DEL LICEU

(Opinió)

          Volia fer la ressenya de l’òpera de cambra Diàlegs de Tirant e Carmesina, però abans vull fer una reflexió sobre el local on s’ha fet la representació: el Gran Teatre del Liceu; bé, el Foyer, allà on els habituals es prenen una copa abans i durant els entreactes de les representacions, o alguns espectadors escolten les explicacions que es dona algun expert just abans d’aixecar el teló.

          El Foyer com a bar és correcte; n’he vist de més acollidors, però també de més acollonidors (en el sentit de que fan por).  Com a lloc on donar conferències és absolutament millorable, doncs mentre el conferenciant (habitualment penso que ho fan molt bé) ens il·lustra s’han d’escoltar sorolls de bar remors de culleretes contra platets, on només hi falta la remor de fitxes de dominó damunt una taula de marbre o algú que canti “les quaranta”. Com a local on representar obres de cambra és impresentable. No té cap qualitat com a sala de teatre. Cadires incòmodes per aguantar una òpera, terra absolutament pla; a partir de la tercera fila desitjaries decapitar els espectadors de les files anteriors...

          I jo em pregunto ¿un teatre modern com és el Liceu, pràcticament del segle XXI, després de la reconstrucció no hauria de tenir una sala “petita” en condicions com la del Petit Palau per fer-hi representacions de petit format?

          Soc dels que penso que la reconstrucció del Liceu va ser un absolut despropòsit. Mantenir l’antiga estructura en ferradura que condemna a una pila de butaques a no veure res: sense visió vol dir no veure “una merda”, em va semblar un disbarat. Es podien emmirallar en el Barbican de Londres, teatre gran on no hi ha ni una butaca “per pobres”. Tècnicament el Liceu és uns teatre molt ben equipat, on es poden programar diferents òperes gràcies a un sistema d’ascensors complicat... però a l’espectador el que l’interessa és “veure” la obra perquè, no ens oblidem de que una òpera és teatre, no un concert on anem a “escoltar”; a la òpera hi anem a “veure” amb tots els sentits.

          Em centro perquè reconec que me n’he anat d’una cosa a l’altra. Conclouré dient que alguns hauríem agraït molt anar sa l’Espai Lliure de Montjuic (per exemple) a veure aquest Tirant. Una mica menys de dues-centes butaques còmodes, bones condicions, grada ben escalonada. Forma part de l’equipament cultural de la ciutat, és tan o més estimat que el Liceu...

          Callo perquè començaria a dir disbarats...

AQUEST PAÍS NODESCOBERT...

AQUEST PAÍS NO DESCOBERT QUE NO DEIXA TORNAR DE LES SEVES FRONTERES CAP DELS SEUS VIATGERS

(a la Beckett)

          Jo no soc massa de teatre testimonial  o com en vulgueu dir. Soc de text, des dels autors del Segle d’Or, Shakespeare, Goldoni, Molière i tota una llarga llista de contemporanis. M’agrada que m’expliquin històries, que me les expliquin bé i m’agrada creure-me-les.

                        Per això, quan vaig llegir que a la Beckett farien “Aquest País No Descobert...”, malgrat que la llarga frase és del meu admirat Shakespeare, vaig decidir que no l’aniria a veure, però fa més de cinquanta anys que visc en parella i la meva dona em va dir que li feia gràcia veure-la, o sigui que cap al Poble Nou. Les vegades que ella m’ha acompanyat a veure coses que li feien una gràcia relativa...

          Ara continuo dient que el teatre testimonial no és el meu, però reconec que la peça està molt bé, que entra bé i és entranyable; està ben muntada i ben interpretada. Alguna queixa? Doncs jo l’hauria retallat una mica, especialment el vídeo del metge —molt bé, però llarg—, però els que em coneixen saben que són una mica com aquell personatge del Tim Burton, Eduardo Manostijeras.

          El cas que ens planteja “l’experiment” me’l puc imaginar, només això, perquè el meu pare va morir molt feliç, de vell, als 95 anys; allò que en diem “on s’ha de signar”? En canvi el tema del càncer de pulmó el domino perquè en vaig tenir un fa vint i escaig d’anys —un moment en que quasi se’n morien tots—, amb la distinció de que jo me’n vaig sortir. Les vegades que m’he sentit dir allò de “la mala herba... Explico tot això perquè penso que la meva manera de veure l’obra podia estar condicionada, segurament ho va estar, per aquests dos fets.

          Anant a l’obra, penso que l’Àlex Rigola va ser murri en el plantejament; ja fa temps que va demostrar que es coneix l’ofici. El fet de posar a la filla, la filla de veritat davant del pare (fictici, perquè l’autèntic va morir de la malaltia) li ha donat a l’obra un to entre entranyable i veraç. L’Alba Pujol està perfecte, molt continguda, i en pocs moments s’emociona i li aflora alguna llàgrima, instants que crec que ens va passar a tots els espectadors. El Pep Cruz, molt solvent en el paper de pare. L’aspecte, l’edat i aquella veu que té el fan un personatge sòlid. Mai em cansaré de dir que el càsting és molt important. O sigui que molt bé!

          Nit de sorpresa per a mi, agraïment a la meva parella per “fer-m’hi” anar i tot rematat sopant al restaurant de la Beckett, un lloc magnífic on acabar la nit, els que ja som grans i no busquem més coses. No és Ca l’Isidre del carrer de Les Flors, però ho fan molt bé dins el seu nivell, i també tenen un personal amable, atent i ràpid. Dona gust ser ben atès i amb un somriure als llavis. I a sobre et trobes amb els actors i els hi pots dir el que penses de l’obra. Digueu-me que tinc gustos senzills, però jo així, soc feliç.

UNCUT GEMS

UNCUT GEMS

Peli dels germans Safdie

          Ahir vaig veure Uncut Gems, traduïda al castellà com a Diamantes En Bruto, un thriller desbocat d’aquells que no donen treva l’espectador. Acabes desmanegat a causa del ritme que els germans Safdie han imposat a tot el film sense donar ni un minut de descans, ni a actors ni a espectadors. He estat a punt d’aturar el reproductor més d’una vegada per descansar i agafar alè.

          Quan vaig llegir la primera crítica vaig pensar que ja s’ho farien, que amb Adam Sandler de protagonista a mi no m’hi trobarien, però a continuació vaig començar a sentir elogis i em vaig dir “perquè no?”. Doncs em trec el barret. Sandler continua fent un paper d’entre idiota i irresponsable, però el broda. Aquí acabo la ressenya, us recomano que no us la perdeu, però del què vull parlar és d’una altra cosa.

          La vull comparar amb The Irisman, una pel·li del mateix 2019, una història també de gent impresentable i molt elogiada per la crítica. A mi no em va agradar, se’m va fer pesada, i després de veure Diamantes... sé perquè.

          L’Irlandès de Scorsese és una pel·lícula antiquada; no és que el temps li hagi fet mal, està caducada d’origen. El que hauria hagut de ser un valor,  el trio de primeres espases protagonistes és un llast que el director no ha pogut superar. Robert de Niro fen de Robert de Niro, Al Pacino fent de Al Pacino i Joe Pesci fent de Joe Pesci, m’ha transportat a una peli de gàngsters dels anys 80. Dejà vu. Per acabar-ho d’espatllar el que li va passar al Jimmy Hoffa és més vell  i poc interessant (per a mi) que l’anar a peu. Per acabar-ho d’espatllar tot el que passa és d’allò més previsible. Només veient les cares dels tres actors ja saps que passarà.

          En canvi en l’obra dels germans Safdie tot és tan fora de mida que, com ja he dit, no tens ni un minut de repòs. Tot és nou i a cada moment et sorprenen. Ja ho va dir Jesucrist (em sembla): o renovarse o morir. El que no tinc clar si ho va dir en castellà, però suposo que sí per allò que diuen els de l’altiplà: hábleme en cristiano!

          En fi. Ves per on començant a parlar d’una peli me’n he anat a una altra, però els que som dispersos ja ho tenim això.

          Q

UNA MUSETTA SENSE CALCES

UNA MUSETTA SENSE CALCES

(La Bohème al ROH via cine Ateneu)

Ahir vaig anar a la Royal Opera House de Londres a veure La Bohème de Giacomo Puccini, Giuseppe Giacosa i Luigi Illica. Bé, hi vaig anar via Cinema Ateneu d’Igualada que està connectat a la xarxa que en fa les retransmissions en directe el dia de l’estrena.

Des de que tenim aquesta possibilitat és una meravella. D’acord que no és el mateix que anar-hi presencialment amb una bona localitat, però la relació cost–satisfacció és insuperable. A més mitja hora abans de començar i durant l’entreacte et donen un seguit d’explicacions semblants a les que fan al Liceu al Foyer abans de l’obra. Per 15€ —13€ els socis, sempre s’ha de ser soci d’un Ateneu— no es pot demanar més.

Ara, quedi clar que ningú et garanteix que l’obra t’agradi. Ells només filmen amb excel·lència el que passa damunt l’escenari. Dit això anem a La Bohème d’avui i el perquè aquest títol a la meva entrada.

En la meva modesta opinió, penso que La Bohème és una peça teatral amb un fil argumental bastant prim, però també diré que les òperes acostumen a ser-ho. L’obra comença presentant-nos els quatre companys bohemis fotuts de fred la nit de Nadal a Paris i sense res per a menjar. Mentre tres se’n van al carrer es queda Rodolfo sol a l’apartament (una golfa) per acabar un article que està escrivint i truquen a la porta. Hi ha una noieta molt jove que no te mistos per encendre l’espelma; és Mimí, i en un plis plas s’enamoren bojament., no passa ni un minut. Sembla que el romanticisme és així. Ho dic perquè el Giacosa i l’illica s’hi hauríem pogut matar una mica més, però.... La resta és prou coneguda com per esmerçar-hi temps. Hi ha dues protagonistes: la Mimí i la Musetta, amors de dos dels bohemis que viuen a les golfes de l’edifici. En alguns moments l’obra és bastant masclista —i consti que no m’apunto a la moda actual de no parlar d’altra cosa—. Ho dic perquè els nois es queixen que les noies parlin amb altres homes, o els somriguin... i es posen molt gelosos. Ah, la inseguretat d’alguns homes que junt amb l’esperit possessiu pot fer estralls...

Dit això, per a mi la peça ha tingut algun problema, per començar el càsting; el puto càsting. Sé que sóc pesat, però crec que el càsting és molt important i els personatges ens han de convèncer del que representen, tan en la manera d’actuar com físicament. La Mimí representa que és una noia molt joveneta, modista o costurera i tísica, malaltia lletja i mortal a l’època (meitat del XIX). Fer-la representar per una soprano, molt bona per cert, amb gran capacitat de matisar i bona veu, però de quaranta anys i amb una figura que la deu acostar als cent quilos... a mi m’ha grinyolat.

També he trobat pobre l’escenografia. Molt encertat que al llarg de l’obra nevés per fer-nos agafar fred fins i tot als espectadors, però en general l’he trobat escarransida, i en el segon acte excessivament atapeïda

En canvi que el director s’hagi pres algunes llibertats ho he trobat divertit, com en el cas de Musetta que a la festa de la nit de Nadal apareix acompanyada d’un home vell i ric, i per posar-lo gelós davant Marcello es treu les calces i les planti al cap del seu enamorat. A mi m’agrada que les noies, sempre que no ho facin forçades, es treguin les calces, és com l’avançament d’un futur lluminós i prometedor, i com he dit, aquest gest l’he trobat divertit. D'aquí ve el titol de l'entrada.

Els cantants penso que han estat a molt bon nivell i ha sabut fer brillar els millors moments de Puccini, compositor que sabia quan havia de fer emocionar als espectadors.

Anava a fer una comparativa amb Rent, el musical que Larson va estrenar el 1996 basat en aquesta òpera de Pucini, però no ho faré. Els que em coneixen ja saben el que penso.

DECADÈNCIA

DECADÈNCIA

(al Teatre de l'Aurora)

Steven Berkof és una mena de força de la naturaleza, és d’aquelles persones que donen per a molt i fan les coses generalmente bé. Com a dramaturg té un currículum envejable —Els Dolents de Shakespeare, Com els Grecs, la propia Decadència… per citar peces que hem vist a Catalunya—, però a més és actor de televisió, de cine —porta prop de cent cinquanta pelis—, ha fet de guionista, productor i director i també d’assot de polítics conservadors (que és tot un art). La Margaret Thatcher diuen que el somiava.

Aquest cap de setmana a l’Aurora hem vist Decadència, obra en que es carrega la “alta societat” anglesa i els burgesos que escalaven a cops de colze per equiparar-s’hi, als anys 80’s; altra cop l’entorn de la Thatcher.

Alguns afortunats aquesta peça ja l’havíem vist a Igualada l’octubre del 2018 en un #dillunskabrota en versió lectura pels mateixos actors d’avui: la Míriam Alamany i el Carles Martínez. Va ser una prèvia, aquesta mena d’entrenament que fan els professionals per assajar davant d’un públic atent. Us poso l’enllaç del que vaig escriure aquel dia: https://bit.ly/2vlkQDq i així no caldrà que repeteixi conceptes. Tots els assistents vam quedar admirats, però avui l’admiració ha sigut doble al veure l’obra en la seva plenitud: escenografia, il·luminació, moviment escenic, vestuari, espai sonor… Ah, la màgia del teatre quan es fa amb tots els ets i uts!

Segons ens ha fet saber la directora Montserrat Balenyà, el copione el tenia ben guardat en un calaix esperant el día de despertar-lo. Ha valgut molt la pena. Rodejada d’un equip molt bo han sabut convertir uns diàlegs volgudament estúpids i decadents, dits en vers amb unes rimes carrinclones com de literatura “tot a cent”, plenes de grolleries que no arriben ni a ser eròtiques. Un espectacle meravellós d’aquells que exigeixen molt als intèrprets.

Per començar sorpren l’escenografia d’Alfons Ferri i Laia Tubio, amb una mena de quadro immens penjat del sostre i inclinat a favor del público on s’hi projecten pintures. Només aquest detall ja ens sitúa en una casa de nivel econòmic o al restaurant de l’Hotel Savoy de Londres. Molt bona la il·luminació de Sylvia Kuchinov que acaba de crear l’ambient necessari junt amb el vestuari d’Albert Merino. Àlex Polls s’ha encarregat del so escollint les músiques adequades a cada momento. Especialment fascinant ha estat el momento en que la parella está a l’òpera veient The Fairy Queen de Purcell utilitzant una butaca com a únic attrezzo. En cine un sopar al Savoy el presentarien amb una taula molt ben parada, coberteria de plata, maître, somelier… Aquí n’hi ha prou amb la narració del menú i explicant el que mengen. Ens diuen els vins que beuen i com maltracten i menyspreuen al cambrer, que per això és un ser inferior que está per servir-los. És la convenció entre actors i espectadors; ells expliquen unes mentides i nosaltres ens les creiem  i fins i tot "ho veiem" quan ho fan bé.

La peça és rodona i aquesta decadencia es converteix en excel·lència perquè ha anat a parar en bones mans. La traducción de Neus Bonilla i Carme Camacho molt ben treballada, i s’ha de tenir en compte que gran part és en vers, unes rimes forçades que destaquen l’esnobisme de les dues parelles. La dirección de Montserrat Balenyà ajudada per la Montse Colomé en el moviment escènic ho ha acabat de quadrar.

Gran cap de setmana de teatre i un encert del Teatre de l’Aurora per programar-ho.

PEGGY PICKIT VE EL ROSTRO DE DIOS

PEGGY PICKIT VE EL ROSTRO DE DIOS

(al Tantarantana)

          Vaig anar a veure PEGGY PICKIT VE EL ROSTRO DE DIOS al Tantarantana sense saber que veuria. M’hi vaig apuntar perquè de l’autor, un alemany amb cognom d’esternut (Roland Shimmelpfennig, jesús, gràcies) havia vist una obra que em va agradar molt: El Drac D’Or (febrer del 2014), genial. Doncs amb aquesta no la vaig endevinar.

          La història podria funcionar, doncs és un clàssic. Dos matrimonis que havien sigut molt amics, tots quatre metges, però que es van distanciar perquè una de les parelles va marxar a Àfrica a fer de cooperants, ara han tornat  i es troben a casa dels que es van quedar.

          Els diàlegs funcionen (per a mi no funcionen) de manera circular, amb aparts aclaridors (?) i reiteracions sense aturar. Al cap d’una estona jo vaig perdre tot l’interès i confesso que vaig intentar dormir una estoneta. Un problema gros per a mi ha estat el càsting.

Penso que quan una actriu es queda embarassada, més que tenir el dret a treballar (que també) hauria de tenir el dret a fer una aturada pagada. Haver de continuar treballant de vegades topa amb el paper que ha de fer. En aquest cas la protagonista estava embarassada de set mesos, amb una panxa important, però feia el paper d’una dona que no tenia fills ni en podia tenir, al menys amb la seva parella per un problema desconegut. Veure com explicaven això amb el bombo a primera fila, a mi m’ha grinyolat i molt.

          Conclusió, m’he avorrit, però potser ha estat culpa meva, que tenia mal dia.

AIDA

AIDA

(al Liceu)

          Si hi ha una òpera de Verdi popular i coneguda al món, segurament sigui Aida, un encàrrec del “govern” d’Egipte per commemorar la inauguració del Canal de Suez —la gran obra d’enginyeria de finals del XIX—.

          Verdi, que no era amant de la Grand Opera que es feia al Palais Garnier de Paris es va doblegar a fer-ne una, amb tota mena de fanfàrria, ballets inclosos. La pasta és molt llaminera, i penso que va fer molt ben fet d’acceptar l’encàrrec, encara que com a mini protesta no va assistir a la première a Egipte. Es va reservar per la inauguració europea a l’Scala de Milà.

          Aida és una òpera quasi Wagneriana que dura prop de quatre hores, una animalada. Naturalment té de tot, parts avorrides i parts espectaculars, triangles amorosos, moments quasi shakespearians amb princeses estrangeres presoneres, arribades de generals victoriosos (Titus Andrònicus) i molt sentit patriòtic, per acabar amb una mena de Romeu i Julieta en que els enamorats són pell. Posats a fer, que no hi falti de res.

          El problema, perdó, l’avantatge, és que Verdi era una màquina i tan era capaç d’escriure una ària com Celeste Aida, que a mi particularment em sembla una mariconada, com tot un segon acte que no dona repòs a l’espectador.

          ¿Que dir de la versió que se’ns està oferint aquest dies? Doncs per començar que només per veure els decorats “a l’antiga” de Mestres Cabanes ja val la pena anar al teatre de Les Rambles i esmerçar-hi quatre hores. És una lliçó de “saber fer un ofici que potser ja s’ha perdut”. I diré una cosa que possiblement sigui lletja: tan de bo que l’últim Turandot que vam veure al Liceu, saturats de leds, s’hagués fet amb decorats a l’antiga. El que feia mestres Cabanes amb la perspectiva era per quedar embadalit. Problema: possiblement al funcionar amb telons pintats (problemes gruixuts de tramoia) hagi obligat a fer massa entreactes. No soc tècnic per valorar-ho.

          Aida exigeix una orquestra de prop de cent “professors” —abans es feia servir aquesta expressió— i entre protagonistes, sacerdots, esclaves i figurants varis, una autèntica animalada de penya damunt l’escenari. Penso que aquesta versió, jo vaig anar-hi el dia que hi havia els cantants “bons”, va estar prou bé. La orquestra, pel meu gust, amb el volum una mica massa alt, el cor, com de costum molt i molt bé i els protagonistes em van semblar correctes. No hi entenc prou i tampoc m’emociona si el tenor ha d'arribar a un si bemoll o donar un do de pit; el professional  fa el que li van escriure i si no hi arriba, s’haurà de buscar una altra òpera en el seu repertori. Jo em moc més per sentiments, i la que em va fer vibrar va ser la mezzosoprano que feia d’Amneris, Clémentine Margaine. Sempre m’han agradat les veus amb un cert gruix: millor mezzos que sopranos, millor barítons que tenors, qüestió de gustos.

          En quant al càsting, des del punt de vista visual, o sigui adaptat al paper que representen, el vaig trobar desastrós, però això ja ho comento en l’entrada anterior d’aquest blog. Una princesa etíop de pell tan blanca i pes generós, em va grinyolar.

          Tot i així, penso que va estar prou bé, i repeteixo, només per veure els telons pintats de Mestres Cabanes, val molt la pena dedicar-hi una nit. Redéu que en sabia el mestre Mestres!

CÀSTING

CÀSTING

(Opinió)

Començo a escriure aquesta entrada al meu blog conscient de que m’estic fotent en un camp de cols, en un embolic i que seré políticament incorrecte... però com que sé que no em llegeix quasi ningú ls sang no arribarà al riu. Vull parlar de càstings.

Segons el diccionari la paraula càsting (un anglicisme) es refereix a la selecció d’actors i figurants per a un espectacle, film, etc... Quantes vegades haurem dit “ a fulano aquell paper li venia clavat”? indicant que qui el va escollir per representar el personatge la va endevinar. Us imagineu la peli Los Santos Inocentes amb els papers creuats? El señorito Ivan interpretat per Alfredo Landa i Paco el Bajo per Juan Diego? No, jo no.

Fa un temps, un conegut director teatral, amb un currículum envejable, va donar uns cursos i va afirmar rotundament “el càsting és molt important”. Amb tots els respectes, veure a una soprano boníssima com la Caballé, amb un sobrepès respectable fent la Julieta de Gounod... costa de creure. Si la Bernarda Alba de Lorca, dona eixuta, vídua dos cops la fa una actriu de divuit anys i el de la seva filla petita Adela el donen a una de cinquanta, alguna cosa grinyolarà. Poden dir el text molt bé, però no hem d’oblidar que el teatre és un art en que els intèrprets estan damunt l’escenari enganyant-nos perquè ens creguem que el que expliquen passa veritablement, i els espectadors ens els escoltem des del pati de butaques fent veure que ens ho creiem. És un conveni molt antic.

Aquesta preàmbul ve a tomb pels espectacles que vaig veure ahir i avui. Ahir Aida de Verdi al Liceu. Ja explicaré el que em va semblar més endavant, però veure un Radamés, el gran guerrer egipci amb cara de coreà —no per culpa del maquillatge, sinó perquè ho era— se’m va fer estrany i no m’ho vaig creure. El mateix em va passar amb el personatge de Ramfis, el sum sacerdot també coreà. Aida és una esclava etíop, raça que destaca pel color fosc de la seva pell i l’esbeltesa del seu cos, però en aquesta òpera li van donar el paper a una soprano blanca com la llet, amb un sobrepès important; jo tampoc m’ho vaig creure.

Avui he vist Peggy Pickit Ve El Rostro De Dios. Un dels personatges és una dona casada a la quarantena d’anys. Al llarg de l’obra descobrim que no té fills i a més el marit diu que no en pot tenir... però ella llueix un bombo de set mesos. Abans de començar la peça ja ens han advertit d’aquesta incongruència, però han considerat que una actriu ha de tenir el dret a continuar treballant per molt embarassada que estigui. Ho entenc, però cada vegada que la dona parlava del tema dels fills i li veia la panxa, em costava creure’m el que deia.

Acabo. Penso que el càsting és molt important perquè aquest conveni (engany) entre intèrprets i espectadors funcioni. La noia que a Pel Davant i Pel Darrera que es passa mitja obre en calces i sostenidor ha “d’estar bona” i demano disculpes per l’expressió i l’Avar de Molière no pot ser un play boy tipus David Niven, elegant amb el seu blazer blau marí amb botons daurats.

Q

FEÍSIMA ENFERMEDAD Y MUY TRISTE MUERTE DE LA REINA ISABEL I

FEÍSIMA ENFERMEDAD Y MUY TRISTE MUERTE DE LA REINA ISABEL I

(al Teatre Lliure)

          Fa 10 anys uns joves estudiants d’últim curs de l’Institut del Teatre van muntar una obra com a treball obligat de la carrera. Decidiren fer una obra èpica, al estil de Shakespeare (més o menys) i remenant per la història d’Espanya es van assabentar que Isabel I —dita La Católica— va morir d’un càncer d’úter i de seguida van veure que “ho havien” trobat. D’aquí ve el llarg nom de Feísima Enfermedad... perquè, siguem clars, una reina tan religiosa, mare de la hispanidad, i més coses, no s’hauria de morir d’una cosa lletja referida als baixos (la patata en llenguatge del poble).

          Així va néixer La Calórica, una companyia de referència al nostre país, que ha tocat infinitat de tecles. La última un clàssic d’Aristòfanes el maig de l’any passat. Com veieu no s’estan de res.

La Feísima és un repàs històric rigorós, potser agosarat i poc respectuós, però meticulós on van desfilant els personatges reials al final de vida d’Isabel, ja postrada al llit. L’autor (Joan Yago) amb la seva investigació fa aflorar punts que s’havien exagerat una miqueta, com el tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando. Hi ha un moment de la peça en que es veu que no era exactament així. Podem Comprovar l’amor que es tenia el matrimoni, pur i gens interessat per temes d’estat i territoris (?). Veurem el cardenal Cisneros, confessor i conseller de la reina, la filla Joana dita La Loca i el seu bellíssim marit Felip aka El Hermoso. Sentirem parlar dels regnes d’Espanya, Portugal, Nàpols, Flandes i també de l’altra Juana, La Beltraneja, pel que sembla un pibón.

          Em temo que Fernando del Pulgar, autor de Chrónica de los muy altos y esclarecidos reyes Cathólicos don Fernando y dona Ysabel, no estaria massa d’acord amb el fil històric dels de La Calórica, però aquest és el seu problema.

          La peça està plantejada amb ganes de conya extrema. El paper de la reina el fa un home, Aitor Galisteo-Rocher, que és el més alt amb diferència de la companyia, i el del rei Xavi Francés, que és el més baixet i es passa mitja obra encongit. De Cisneros en fa una dona, Carla Rovira, tot i que fa “algun extra”. Julia Truyol és una magnífica Joana i per acabar Esther López és la criada que sempre té al costat la reina. Quan apareix Felip la sala s’il·lumina de bell que és, ben vestit amb modals exquisits... Marc Rius és, sens dubte el Hermoso. Tots ha estat excel·lents sota la direcció d’Israel Solà que té tan la companyia per mà que sembla que funcioni sola.

          El vestuari i l’escenografia són d’Albert Pascual, que per cert és d’un poble enganxat al meu. Si a aquest saber fer l’unim a la bona il·luminació de Sam Lee, t’adones que ja poden fer amb efectes especials al cine, que no poden guanyar mai al que es fa ben fet damunt d’un escenari.

          Jo Feísima no la vaig veure quan la van estrenar al 2010, però ahir estava assegut al costat de coneguts que si l’havien vist i no paraven de descollonar-se de riure i compte que no és un slapstick ni una comèdia de enredo. Amb això vull dir que encara que l’hagueu vist, no deixeu de tornar-hi. Segur que us ho passareu tan bé com la primera vegada.

          Ara una reflexió: si els Calòrics van muntar això amb poc més de vint anys, com a companys de l’Institut del Teatre, m’agradaria saber i penso que seria just conèixer els noms dels professors que van tenir. Algú encara dubta que la formació és el futur? I que el pressupost que tenim a casa nostra per Cultura no arriba per anar enlloc? Si els polítics que avui ens manen haguessin tingut bons mestres, segurament avui no estaríem on estem, en mig d’enlloc.

LA MASCARADA

LA MASCARADA

(al Teatre Akadèmia)

          Declaració de principis:  per a mi els Pirates s’han convertit en una companyia teatral indispensable per molts motius. Un: són una companyia estable amb teatre propi (poca conya). Dos: són gent jove, molt professionals, no tenen manies i quan els sembla els hi foten pels descosits. Tres: els seus membres tenen una formació bona i molt completa, actuen, ballen i toquen instruments —molt bé, per cert—. Això els permet fer muntatges al estil segle XVII tot i que quan els agafa l’arravatament es passen la ortodòxia pel forro, però de manera molt pensada. Quatre: doncs que són una gent que em tenen el cor robat. Acabo.

          Molière era un cabronàs que es va mofar del mort i de qui el vetllava, posant en evidència els cercles culturals, als aspirants a gentilhomes, als avars... li va fer un bon repàs a la nova societat del XVII i no va deixar allò que en castellà en diuen títere con cabeza. Explicat això podem anar al que hem vist avui a l’Akadèmia (amb la K mirant a Pamplona).

          Le Bourgeois Gentilhomme és una comèdia-ballet, gènere que el senyor Poquelin utilitzava per a major divertimento (sembla que a Lluís XIV li agradava), i amb l’ajut d’un músic i un coreògraf muntaven aquests tipus d’espectacle. Tomàs Jourdain (el protagonista) és un carallot inculte que ha fet diners i es vol convertir en persona important i influent —influencer dieun en un moment per connectar amb l’actualitat—. Tothom li fot el pel i els calés, i amb aquest plantejament els Pirates munten un pollastre esbojarrat d’aquells de traca i mocador.

          Com que hi surten una quinzena de personatges i només els fan sis actors, els canvis són constants i a unes velocitats increïbles, cosa que fa que de vegades quan has comprés qui parla, ja n’estàs escoltant a un altra. Això crea una mica de confusió, però ajuda a augmentar la buscada disbauxa. A voltes a l’espectador ens ajuden unes caretes de fira. L’ambient on passen les coses també és molt variat i l’escenògraf Enric Romaní opta per uns plafons amb rodes que no paren d’anar a munt i avall dient-nos on estem. Excel·lent idea!

          Més coses; la música. Un clavicèmbal, dos violins, una viola i un tambor ens alegren la peça; a més els actors canten i ballen. Es pot demanar més? Bé, si només t’agraden les peces lentes, on tot està molt clar i et molesta la música i el ball al teatre, no és la teva obra.

          La direcció d’Adrià Aubert, és impecable. Aquest noi li està agafant molt bé la mida a la reinterpretació dels clàssics, i l’Ariadna Cabiró s’ha carregat a l’esquena la direcció musical amb nota alta. L’Anna Romaní és la responsable del moviment escènic, i a fe que ho ha fet bé, perquè a l’escenari, com diuen els italians, c’è una confusione... Maria Albadalejo s’ha fet càrrec del vestuari, molt adequat... En fi, un equip que ha funcionat com una màquina de cosir amb tots els intèrprets a una gran altura. A mi m’han agradat molt les ruptures que fan sense avisar, com quan mentre discuteixen, fan un apart i diuen “canvi de tema” o “no anem bé” o qualsevol cosa que no t’esperaves.

          Habitualment no ho faig, però no em puc estar de nomenar l’elenc: Laura Aubert, Ariadna Cabiró, Ricard Farré, Laura Pau, Anna Romaní i Adrià Aubert. Enhorabona a tots. Ens heu fet feliços... que cony, molt feliços.